Estic convençut que el dia 1 d´octubre no hi haurà referèndum. I que és imprescindible trobar una solució pactada, abans que ningú no prengui massa mal. Perquè d´una altra cosa també n´estic segur: el dia 2 no serà un dia qualsevol ni tothom recuperarà la seva vida com si res no hagués passat. Per a molta gent serà el final d´una etapa d´esperança i d´il·lusió, transformada de cop i volta en frustració, rancúnia i «desafecció». Perquè el secular anticatalanisme, tan present en molts aspectes de la vida espanyola, haurà arrelat encara més, amb l´afegit provocador de les rialles pel fracàs. I, encara pitjor, la nova frustració provocada per uns polítics -és una manera de dir- que van començar una aventura que no podia tenir un bon final. I no m´estic referint als plantejaments jurídics, penals o polítics que se´n podien derivar. No, eren els que es podien suposar en un adversari que només havia d´esperar i aplicar unes lleis fetes a mida.
Els nostres polítics -és una manera de dir- no van voler acceptar que l´única manera d´aconseguir l´èxit era amb la complicitat d´Europa. I, problemes de mimetisme a banda, Europa només podia considerar una manera d´escoltar Catalunya: que fos la majoria dels catalans qui reclamés la independència. Mai el 47,8%. Perquè la majoria, els agradi o no als «processistes», és el 50,01% dels vots. I en lloc de lluitar i esperar fins aconseguir-lo, es van entestar en un camí que havien de saber que no tenia sortida. No vull malpensar més sobre les raons que van tenir. Però sí crec que, des d´aquí, algú els hauria de demanar responsabilitats. Perquè han cremat un camí, com a mínim, per a dues generacions. I això té un preu.
