Recordo una entrevista a Carlos Ruiz Zafón, l´autor del best seller L´ombra del vent, a propòsit de l´èxit assolit pel seu llibre, partint del fet que era un autor desconegut sense un recorregut ampli com a escriptor. A l´entrevista confessava que per escriure la novel·la va emprar tècniques de màrqueting que li indiquessin les claus de l´èxit. Ell venia de ser un publicista creatiu, coneixia les eines per atrapar un consumidor i les va aplicar. No estic posant en qüestió la magistral capacitat de Zafón a construir històries i relatar-les, però sí que té un mèrit afegit saber què explicar i com fer-ho per intentar arribar a molts lectors. Es diria que la ficció creativa es troba sotmesa als dictats del mercat i això és així d´una forma més manifesta i menys subtil al món musical. Ja vèiem al film Amadeus, sobre la vida del genial Mozart, com el compositor havia de crear per encàrrec, fet que acabava condicionant la seva creativitat, coartant-la i, possiblement, frustrant la possibilitat de poder gaudir d´alguna peça que mai va acabar de crear. Ara, el panorama musical està protagonitzat per la música pop, una fusió de melodies familiars, amb lletres fàcils i repetitives, elaborades per algoritmes matemàtics, que preveuen satisfer els desitjos dels consumidors de discoteques i concerts. És una música efímera, com la roba i el calçat, circumscrita als dictats de la moda, que fins i tot es va creant a mesura que l´intèrpret està fent bolos. A l´estudi La fábrica de canciones, John Seabrook sentencia que «el software ha potenciat l´omnipresència dels efectes i ha expulsat el músic».
