Fa molts d'anys, la primera vegada que vaig viatjar a Itàlia, vaig fer-ho en un viatge organitzat per dues parròquies que ompliren dos autocars de gent devota. Era l'any sant i se'n deien pelegrins. Arribàrem amb vaixell al port de Barcelona i partírem a voltar durant dotze dies d'un extrem a l'altre: de la Ligúria a la Toscana, del Laci a la Campània, de la Umbria al Véneto i al Piemont. Foren uns dies fascinants: trescàrem per tot i no vérem res. Més ben dit, al final no sabíem què havíem vist. No obstant això, en tinc un record amable: de la gent, de tot el que veiérem sense saber què vèiem, dels comentaris que tantes obres d'art davant les quals passàrem ens suggeriren. I encara que tot fou molt atrafegat, em vaig enamorar d'aquell país. Fou com fer l'amor de pressa que al final et deixa un regust amarg, però tanmateix en quedes seduït, agafat per sempre en un llaç que no aconsegueixes treure't del coll. Ni tampoc ho desitges.

Una de les preguntes que llavors em vaig fer i que encara avui, passats tants d'anys, encara no he resolt és la següent: Com és possible que, després de visitar la basílica de Sant Pere de Roma, la capella Sixtina, el David de Michelangelo de l'Accademia, a Florència, la col·lecció de pintura de la Galeria degli Uffizi, després d'haver vist tantes obres d'art, una borratxera d'art, la gent compràs uns records -els «souvenirs»- de tan mal gust i, aparentment, banals. M'enrecord d'una senyora que se sentia satisfeta perquè havia adquirit una ampolla de vidre que contenia tot el Vaticà al seu interior i era la darrera que quedava, una altra que portava un clauer per un forat del qual, si hi posaves l'ull, podies veure l' Al·legoria de la Primavera de Botticelli, un home que havia comprat una reproducció de plàstic del David per a cada un dels fills, un altre, un cendrer amb l'estampa del Papa. Per què succeeix, això? Diuen que l'observació de les obres d'art, una certa familiaritat amb les creacions artístiques, et canvia la mirada. Després de veure el Naixement de Venus, no pot ser que miris el món com abans el miraves. Però record que a Florència, després de contemplar la figura de bronze del Perseu de Benvenuto Cellini a la Loggia della Signoria, a una companya de viatge se li acudí fer aquest comentari: «Ara sabem que els negres ho tenen com els altres». I vaig suposar que els altres érem nosaltres.

Els estudiosos expliquen que el «souvenir» és la metonímia del lloc que has visitat. La reducció simbòlica i subjectiva de l'emoció que sentires, però també el relat de la teva vida anterior. Llavors, en comprar un objecte perquè serveixi de record del teu pas per aquell lloc, desitges que l'objecte que has escollit en sigui testimoni alhora que conta que tu en passares. I cada un d'aquests objectes, encara que sigui fet en sèrie, conté la història del moment que el comprares i en què sigui una bagatel·la xinesa, esdevé únic. Però només és un vestigi d'aquell dia, un rastre insignificant que recorda una persona, un lloc, un fet, un instant d'emoció. Però retorna la pregunta: Aquell instant d'emoció durant el qual compràrem l'ampolla de vidre anava precedit de la contemplació de l'obra d'art que trobam reproduïda a l'interior de l'ampolla. Per què, aquest fet que ens hauria d'haver modificat la mirada, ens ha conduït a comprar una miniatura de la realitat closa en un espai hermètic? Com si fos una joguina, aquell objecte ens diu més coses de la persona que l'ha comprada que no del lloc que representa. Llavors l'ampolla que contenia el Vaticà esdevé la càpsula on es guarden les nostres emocions, els sentiments, les subjectivitats. La il·lusió de contar tot el que hem vist sense saber què vèiem.

Cap al final d'aquell viatge del qual he parlat al començament, la majoria hagueren de comprar una maleta suplementària a fi de compondre les compres que havien fet ençà i enllà del nostre pelegrinatge. Ventalls, mocadors de fantasia que reproduïen la torre de Pisa, cendrers amb l'estampa del Papa, bolles de vidre, clauers que contenien al seu interior un pessic de primavera.