Fa un mes just que Pedro Sánchez es trobava en ple xuclador del 39è Congrés del PSOE i falten nou dies perquè Rajoy s´hagi de seure davant d´un tribunal -personalment i sense plasma- per afers de corrupció del seu partit, després que l´1 de juny, el fiscal anticor­rupció Moix hagués de dimitir per corrupte (almenys en aparença). El passat 21 de maig, Pedro Sánchez arrasà en les primàries del PSOE contra els barons i l´aparell que volien la baronessa Susana Díaz al capdavant, després d´haver defenestrat l´antic secretari general el passat 1 d´octubre. Pedro i els seus començaren a rumiar la venjança freda que durien a terme. Entremig, Rajoy podia començar el mes de juny amb els pressupostos aprovats gràcies al PNB i a Cs i es disposà a afrontar la moció de censura del 13 de juny, deixant Iglesias en orsai.

El «No és no» a Rajoy de les bases portà a guanyar les primàries a un Sánchez que, com tot perdedor, es va fer simpàtic . Però ara, després del 39è Congrés, davant la maquinària pètria de Rajoy, arrossega dos tipus de problemes, de cronòmetre i d´ideologia. De cronòmetre perquè ha de fer arrelar el partit amb noves conviccions abans de lliurar la batalla per treure Rajoy de la Moncloa i, per això la moció de censura de Podem l´enganxà en calçotets sense temps de vestir-se ni de revestir el partit. D´ideologia, perquè, el PSOE, com el PP, sap que dona vots arreu de la pell de brau no donar ni aigua a Catalunya i Sánchez, bé que de malgrat, ha de comprar mínimament aquest discurs. Fixin-se com només de passar la ratlla taronja i dir que Espanya és una nació de nacions, el PSOE més baronil i carpetovetònic se li tira a la gorja i no el deixa ni respirar. Ja li van alçar la infàmia que tenia intenció de pactar amb els catalans, quan podia ser president, i quan ho feia amb Cs (quin error!), condemnant-li abans les intencions que els fets. I aquest és el problema. Sánchez no té temps per canviar la mentalitat secular de les Castelles, Andalusia, Extremadura i alguna altra autonomia inclosa, i imposar-se dient que Catalunya és una nació, sí senyor, amb subjecte jurídic i polític. I tot i que dir això seria dir molt menys de la moció que s´aprovà a Suresnes, després de controlar-les totes González i Guerra, el 1974: «La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación, que comporta la facultad que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que mantendrá con el resto de los pueblos que integran el Estado español».

I què ha fet en el darrer Congrés, Sánchez? Seguir la Ponencia marco sense gosar d´anar ni un centímetre més enllà tot i dir que l´esmenaria. Llegeixin el «Preàmbul» on ens volen fer creure que Catalunya i Espanya es complementen. Així, donant voltes a la mateixa roda com un hàmster i conformant-se amb simples reformes -del Senat, de cooperació entre les autonomies, de finançament, de protecció de les diferents identitats culturals en el marc d´un Estat federal-, Sánchez no arribarà enlloc. Si en el núm. 105 de la «Ponència política» s´admet que la sentència del Tribunal Constitucional contra un Estatut referendat embolicà la troca, al núm. 104, en referir-se a l´actual moment de Catalunya, encara el qualifica de «Desafiament sobiranista» -abierto y antidemocrático, dirà el num. 108-, parla de «nacionalisme excloent» i segueix referint-se al malaurat «Documento de Granada». Nihil novum sub sole. Ni referèndum ni dret a decidir. Per això Sànchez en el discurs del Congrés va fer la quadratura del cercle: parlar d´un estat plurinacional «amb una única sobirania, la del conjunt del poble espa­nyol». I una nació sense sobirania ni és nació ni és res. Amb una reforma constitucional de caire federal (altrament deixada ad kalendas graecas) es voldria apaivagar l´abrusador procés català. I Sánchez hi cau de quatre grapes, sense entendre que a Catalunya, molta gent (fins i tot molts socialistes de cor), espera alguna altra cosa diferent del que ofereix el PP. Si en el tema territorial Sánchez no es desmarca de Rajoy, malament per a ell i per al PSOE. Sense mimar Catalunya i fer-se-la seva, com ha provat la història, mai no governarà Espanya.

I, perquè pugui fer-ho, avui li ofereixo uns textos cronològics, a banda del de Suresnes, perquè pugui reflexionar:

1) La Sentència del 22 de juliol de 2010 del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia (corre per les xarxes): «Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les Declaracions [unilaterals] d´Independència. La declaració d´independència de 17 de febrer del 2008 [de Kosovo] no infringeix el dret internacional general» (10 vots a 4). Per les xarxes socials corre un altre fragment que no pertany a cap sentència de l´alt Tribunal: «Declarem que si hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d´un Estat i la voluntat democràtica , preval la segona». Tampoc no hi pertany un altre fragment, extret de la Comissió de defensa dels drets de la persona de l´Iltre. Col·legi d´Advocats de Barcelona: «Declarem que en una societat democràtica, a diferència d´una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat vigent» (gener 2013).

2) L´article de F. González i C. Chacón (quan ja coneixien la Sentència de La Haia): Catalunya «es hoy uno de los sujetos políticos no estatales, llamados naciones sin Estado, con mayor nivel de autogobierno de toda Europa... [...] La concepción de España como ´Nación de naciones´ nos fortalece a todos ...» (El País, 26-VII-2010). I Pedro Sánchez sap que el concepte de subjecte polític, en Dret, implica moltes altres coses.

3) L´entrevista al papa Francesc a La Vanguardia (12-VI-2014), en la qual el Pontífex distingeix dos tipus d´independència, per emancipació i per secessió. I afegeix: «La independència d´una nació sense un antecedent d´unitat forçosa s´ha d´agafar amb pinces i analitzar cas per cas»

4) «Tenim un problema» (article seu a La Vanguardia del 7-IX-2014). Rellegeixi´l i, si l´escriuria igual, oblidi el que he dit abans i no cal que segueixi llegint.

5) La nota dels bisbes catalans sobre el procés nacional de Catalunya (11 de maig del 2017), on es diu textualment: «Ens sentim hereus de la llarga tradició dels nostres predecessors que els portà a afirmar la realitat nacional de Catalunya» i fa referència no sols al document Arrels cristianes de Catalunya (1985), on fins i tot es diferencien els conceptes de Nació i Estat i Sánchez faria bé de llegir-se, i Al servei del nostre poble (2011), on s´al·ludia al discurs del Parlament Europeu de Joan Pau II el 1988 quan assegurava que «els pobles europeus mai no acceptaran la dominació d´una nació o d´una cultura sobre una altra».

Senyor Sánchez: contra la seva manca de temps, n´hi vull fer guanyar. Parapeti´s darrere aquest documents i gosi afirmar que Catalunya, Euskadi i Galiza són nacions dins l´Estat espanyol. Hi té més a guanyar que no pas a perdre-hi, perquè obtindrà més arguments a favor que en contra. I ja sap el que deia Gramsci: «Tard o d´hora la veritat és revolucionària i s´acaba imposant». I si això el sorprèn, remati-ho tot amb les encícliques papals Pacem in terris (Joan XXIII), Populorum Progressio (Pau VI) o amb els discursos del Papa a la Unesco, on s´expressava diàfanament a favor de la conservació de la identitat de les nacions (2 juny de1980) o a la seu de l´ONU, quan el 5 d´octubre de 1995, davant de tots els mandataris del món, sostenia que «cada nació té dret a construir el propi futur».

Esgrimeixi aquestes raons per tota la pell de brau, i quan li parlin del dret a decidir, no el negui amb l´excusa que es tracta del dret a l´autodeterminació (i tant: així ho entenien sense por els primers socialistes de la transició!), ans consideri-ho com un dret superior, un dret democràtic. I si no vol l´escissió imminent de Catalunya, ofereixi-li, amb urgència, el pa i la sal que el PP ens ha negat aquets darrers anys a tots els catalans.