L última vegada que vaig veure escrita la ce-hac castellana en un text català, va ser en el llibre Un home cau, de Jordi Basté i Marc Artigau. Els autors hi fan sortir la música de txunda-txunda, però escriuen «chunda chunda». És estrany que dos professionals de la categoria de Basté i d´Artigau es decantin per la ce-hac castellana, quan la te-ix catalana funciona a la perfecció i, a més a més, fa ciència. Paraules que s´escriuen pràcticament igual en castellà i en català, borratxo, fatxa i txotxo, en la nostra llengua no necessiten la ce-hac ibèrica. Potser el corrector no era gaire bo. Potser els autors van voler imprimir una pel·lícula d´autenticitat a l´expressió, i ja que el txunda-txunda real sol ser una castellanada. O potser és que d´on no n´hi ha, no en raja.

Ara Javier Mariscal, Jaume Collboni i Ada Colau ens han presentat el cartell de la Mercè 2017. Pels que fa temps que vivim a la capital, la sensació d´haver reculat en el temps ha estat poderosa. No només per l´estil de l´artista, que s´ha declarat un manter mancat d´encàrrecs institucionals. Sinó que, fora del cartell on llegim «Mercè», Collboni l´ha anomenada «la Merche» i Mariscal ha dit que el mamarratxo oficial bé podia ser una veïna de Nou Barris.

Ha passat un quart de segle. L´esforç aglutinador de l´olimpisme es va fer notar de Montbau a la Barceloneta, de Bon Pastor a la Marina del Prat Vermell. Va ser la primera saragata municipal que va reivindicar l´aiguabarreig barceloní. Immigrats, pagesos i moderns van ser impel·lits a sentir-se una bola. I segons com va funcionar, la capital encara no era gaire cosmopolita i Maragall era molt bo trenant relats. Però aquella ciutat ha canviat força. Collboni rebateja la copatrona barcelonina amb un nom castellanoide. Encara pensa que la gent de Nou Barris, així se sentirà integrada. I el bròquil no sap que els castellanoparlants de Barcelona, de la Mercè en diuen «la Marcé», curiosament el cognom del seu segon d´a bord a l´Institut de Cultura de Barcelona, Xavier Marcé.

Però passem a Mariscal, el fòssil. El Cobi tenia un passi, era com tots els gossos un gos despullat. Una figura prou allunyada fos quin fos el barceloní de l´època, i per tant permetia projectar-hi sentiments mel·liflus. Però ara ens ha endinyat un fantotxe que, en teoria, representa una estètica barcelonina estesa. I no li falta raó. N´és ben ple, de dones tatuades que escolten txunda-txunda. Ara bé, ja no són exclusives de la perifèria. Ara n´hi ha tantes a Gràcia com a la Torre del Baró, i ja no es diuen com es deien l´any 92. Ara calcen noms com Natasha, Antígona, Camille, Kumiko, Rashida i Yotuella. Res a veure, en tot cas, amb el nom oficial de la copatrona, Mercè, i res a veure amb la collonada collboniana i mariscaliana de la Mertxe. Si continuen per aquí, aviat parlaran d´un Txordi (o Chordi) Basté, i a l´interessat qui sap si li agradarà. O d´una Lali, per comptes d´Eulàlia, la dels tretze martiris.