Demà es compleixen 25 anys de la inauguració dels JJOO de Barcelona, un dels fets més importants del segle passat per la ciutat i pels barcelonins, gràcies als canvis urbanístics despertats i realitzats amb l´excusa dels Jocs. Sobretot, al front marítim i a Montjuïc. Gràcies als Jocs, Barcelona va recuperar el mar que, des de feia segles, s´havia esmunyit de la ciutat. Va tornar a ser marítima. I, a l´inrevés dels que succeeix a moltes ciutats olímpiques amb les obres més emblemàtiques de l´esdeveniment, manté viva una característica que l´ha convertit en una ciutat molt diferent.
Però els Jocs van representar molt més, i Ada Colau ho va definir perfectament en la presentació dels actes commemoratius: els Jocs van representar un llegat inesborrable d´autoestima, van convertir els barcelonins en els ciutadans del món més orgullosos de la seva ciutat -segons enquestes d´aquella època- després dels dublinesos. Aquells dies van tenir una aroma molt especial, que es flairava per tota la ciutat: la gent, molta gent, es movia pels carrers gairebé amb un somrís. Els que ja no eren nens aquell any, fossin del barri que fossin, ho recorden. L´amabilitat, el bon tracte, el sentiment de compartir la il·lusió de viure un fet transcendental pel futur, va transmutar per uns dies les relacions ciutadanes, sobre tot amb els forasters. «Va ser bonic mentre va durar», deia aquell. La llàstima és que va durar poc. Però va valer la pena. Estava naixent una ciutat, potser no nova, però sí, diferent. I ho ha estat. Barcelona mai més no ha tornat a ser una ciutat descolorida i ploranera. Però també va ser el principi de la tortura turística actual.
