La continuïtat entre el pontificat de Benet XVI i el de Francesc resulta evident en moltes de les polítiques concretes. La seva discontinuïtat també. Els eixos centrals de l´actual papat segueixen sent raztingerians. El seu to i expressió pública, en canvi, disten de manera abismal. En una època definida per la postveritat, la imatge sempre prevaldrà sobre el contingut. El pontífex alemany va posar en marxa la neteja de les finances vaticanes i la doctrina de la tolerància zero amb els casos de pederàstia i d´abusos sexuals, mesures que l´argentí ha mantingut tot i que sense realitzar passos endavant significatius, segurament perquè aquests ja van ser donats en el seu moment. Ratzinger va substituir el rigorisme moral del pontificat de Wojtyla pel que John Allen Jr. va definir com una «ortodòxia afirmativa», és a dir, una pedagogia en positiu de les veritats fonamentals de la fe cristiana. Convençut de la «minorització» dels catòlics en un món obertament ateu, Benet XVI va posar en marxa l´anomenat «Atri dels gentils» per dialogar amb el món laic. La seva convicció era que calia apel·lar a la intel·ligència de les persones i tractar-les amb el degut respecte sense cedir als envits del populisme ni de la correcció política. Les seves dues grans decisions de govern van ser gestos contra corrent: la defensa dels valors de la missa tridentina, en continuïtat amb la història de l´Església, i la renúncia al papat, una resolució dotada d´un estrany simbolisme. Pel seu tarannà, ha estat l´últim papa europeu, abans de donar pas a una sensibilitat -la de Bergoglio- profundament dispar. Si en moltes de les polítiques concretes la distància entre els dos pontificats és irrellevant, la mirada de fons de tots dos papes resulta, però, gairebé antagònica. On un apel·lava a les «minories creatives», l´altre ho fa a les masses. Mentre un creia que el fet religiós és indissociable del culte, l´altre no mostra un interès especial per la litúrgia. En tant que Benet XVI desconfiava de la relació entre política i fe, Francesc actua i pensa fonamentalment com un estrateg polític.
Així com Ratzinger creia en la paraula, Bergoglio utilitza la imatge. Si l´actitud del primer era la d´un intel·lectual acostumat a mesurar el pes de les idees, el caràcter del segon és deutor en última instància de la sentimentalitat peronista de la seva joventut. Amb el pas dels anys, Francesc actua cada vegada més amb més pressa. Sap que no és jove i que compta amb múltiples resistències a la cúria. Un clar exemple és la creació accelerada de cardenals durant el seu mandat -ha impulsat quatre consistoris en quatre anys, enfront dels cinc que va convocar el papa Benet en vuit-, amb l´indubtable objectiu de modificar el biaix ideològic del col·legi cardenalici. S´accentua l´elecció de figures europees properes a ell i de bisbes de les perifèries de l´Església, en ocasions de diòcesis clarament irrellevants. Com sol passar en aquests casos, cal preguntar-se si aquesta velocitat no admet una doble lectura. La qüestió, en tot cas, és saber si un cardenal d´Estocolm -Suècia no deixa de ser un país de vuit milions d´habitants amb prou feines 100.000 catòlics- o un de Laos poden oferir una visió més universal de l´Església que un altre de Los Angeles o de Florència. Per descomptat, el resultat final no pot ser un altre que reforçar la posició del papa argentí dins del Vaticà i, sobretot, consolidar un canvi de sensibilitat de cara a un futur en què Bergoglio ja no sigui papa. «El camí que ha obert Francesc no pot anar cap enrere», ha declarat el nou cardenal de Barcelona Juan José Omella. I, per descomptat, l´ímpetu i la celeritat bergogliana semblen apuntar ben a les clares en aquesta direcció.
