Expectació defraudada. La compareixença de Rajoy com a testimoni en el cas Gürtel es va saldar com era previsible. Als partidaris del president del Govern (que se suposa són bona part dels seus votants) els van convèncer totalment les seves explicacions, mentre que als que li són contraris només els va servir per confirmar que no creuen res del que diu sobre la seva responsabilitat en la corrupció del PP.
En qualsevol cas, i a falta que apareguin proves contundents sobre la seva hipotètica implicació en el cas, qualsevol jurista entén que ara mateix no hi ha per on enxampar Rajoy. I menys encara des que Bárcenas sembla haver arribat a un pacte de no-agressió amb el partit del Govern per esmorteir les seves responsabilitats penals i, sobretot, per salvar els milions que tingui amagats a Suïssa i en altres paradisos fiscals.
Dies enrere s'havia especulat -a la meva manera de veure exageradament-amb l'efecte suposadament demolidor que aquesta compareixença davant l'Audiència Nacional podria tenir sobre la imatge del president. Una especulació que tenia la seva base en el que hem anomenat la pena de telenotícies. Aquesta especialitat extraprocessal que serveix per denominar l'assetjament mediàtic intens a qualsevol presumpte corrupte des que és objecte de detenció i registre per la Policia o la Guàrdia Civil fins que és imputat pels jutges o conduït a presó. Un procediment sumaríssim que porta a l'ànim de l'opinió pública la falsa idea que el presumpte corrupte, a falta de ser jutjat, ja ha estat declarat culpable dels delictes que se li atribueixen donada la seva insistència (involuntària, és clar) a aparèixer a totes hores en els telenotícies i a ser objecte de negatives opinions a les tertúlies de la ràdio. Vistos aquests antecedents, s'esperava que la compareixença de Rajoy, un cop rebutjada pel tribunal la seva proposta de declarar des del seu despatx a la Moncloa, servís per desprestigiar-lo completament. I, més encara, des que s'havia donat per fet que hauria de seure a la banqueta davant dels processats Correa, Crespo, el Bigotes i Bárcenas oferint l'equívoca impressió que el seu tractament era més d'acusat que de testimoni. Això, i un passeig a peu des del cotxe oficial fins a la porta enmig d'un cor d'assetjadors, compondrien el quadre d'un rediviu Robespierre camí de la guillotina. A l'hora de la veritat res va ser així. Els tres de la Gürtel i Bárcenas van declinar la seva presència, els assetjadors van ser continguts lluny pels antiavalots i el tribunal li va disposar un pupitre amb seient entre els tres magistrats i els advocats defensors. Una deferència que lletrats de l'acusació van considerar un privilegi inadequat.
Vaig veure a la televisió la testifical de Rajoy i tot es va desenvolupar d'acord amb el guió previst. Els advocats de l'acusació intentant marejar la perdiu i el president del Govern excusant la seva responsabilitat amb l'argument que ell només s'ocupava d'afers polítics i mai («Mai, Mai») dels financers o comptables. Pel que sembla, a la seu central del PP circulaven els diners i es feien bons negocis però cap càrrec polític se n'assabentava, i menys encara se'n lucrava.
