Dimarts, 25 de juliol de l´any 2017. Hem celebrat el 25è aniversari dels Jocs Olímpics i Paralímpics, per dir alguna cosa.

A mitja tarda s´ha fet una recepció al Palauet Albèniz, amb l´alcaldessa Colau, el rei Felip, el president Puigdemont, i en Maragall, militars, càrrecs i excàrrecs. S´ha homenatjat un petit grup d´atletes i voluntaris. Hem sentit uns parlaments enrarits, tibats, a mig gas. Paraules per recordar la conjuntura d´ara fa un quart de segle. Per rememorar un allioli social, polític, econòmic i gairebé cultural, i en bona part mentida, en tot cas avui de relligat impossible. Amb un referèndum unilateral a l´horitzó, el cel encapotat de Barcelona era el reflex de les relacions tempestuoses exhibides al cadafal. Quin presagi.

En acabat, quan ja fosquejava, abans de prendre un còctel les autoritats han acomiadat la torxa, perquè tornés a córrer pels carrers de la ciutat. Li deien adeu com qui es treu un pes de sobre, com qui acomiada un cunyat plúmbic, exhibint un somriure ganyota.

El recorregut s´ha fet amb un entusiasme col·lectiu més aviat prim. Com aleshores, la torxa ha acabat a mans d´Antonio San Epifanio, l´últim rellevista. I a la plaça de Catalunya la flama ha fet llufa, ofegada pels xiscles halterofílics de Freddie Mercury i Montserrat Caballé. Per ventura n´hi han passada una que cremava més bé. Llavors l´Epi ha encomanat foc a la fletxa d´Antonio Rebollo, l´arquer històric, i s´ha encès un peveter en fals. El peveter de l´Estadi Lluís Companys també ha tornat a fulgir. Acte seguit ha retrunyit de nou la rumba fúcsia dels Manolos. Però la pluja ha obligat a interrompre el concert i l´Amics per sempre s´ha hagut de sentir a través d´altaveus. L´ambient, musti. La pluja, un bany de realitat.

Fa mesos, el tinent d´alcalde Jaume Asens definia el marró commemoratiu amb la frase «una pluja fina, sense grans actes». Mai més ben predit, oracular. El Museu Olímpic i de l´Esport Joan Antoni Samaranch ha obert les portes, un equipament ombrós, rònec i caducat. A la ciutat s´han esdevingut visites guiades, conferències. Sigui perquè molts estem de vacances, sigui perquè bona part del país té el cap en un altre lloc, l´aniversari olímpic no ha commogut gens. En el fons pesa el decalatge entre el que vam creure ser l´any 1992 i el que hem acabat sent l´any 2017. Ara hi ha «massa alumnes i professors, massa pes a l´estructura, massa déus, massa de tot», diu una gran cançó de Quimi Portet. Del 92 ençà que hi ha massa impunitat, massa necessitat (encara) de voluntaris i figurants, massa apel·lacions a esperits grupals confrontats, massa efemèrides tronades, una embosta de saltataulells i una escalada manicomial del llenguatge desesperat.

Puigdemont, Colau, de Borbó, tres enrocs obligats, durant una estona, a escenificar, grotescos, una entente cordiale més falsa que un duro sevillà. Vet aquí el resum. I vista la tramoia, jo només espero que no se´ls acudi celebrar, quan toqui, el 25è aniversari del Fòrum 2004. I doncs aquell dia, segur que pedregarà.