Estiu interessant. Es discuteixen i es valoren els protocols dels tribunals. S´aprenen matisos respecte les obligacions i la qualitat dels testimonis, fiscals i advocats. Veiem com els polítics fan política i no es preocupen de les finances del seu partit. El fantasma que recorre la xafogor és la d´un comboi carregat de frases encunyades durant el màster judicial que estem vivint. Ningú no sap res. Qui governa la locomotora, presumpte maquinista, desconeix quants vagons arrossega; quina mena de viatgers i operaris hi ha en cada un i a què es dediquen. Compartiments estancs amb un sol objectiu: continuar endavant, passar plana i deixar enrere pols i terra cremada. El polític és presentat com un indocumentat de solemnitat, algú a qui no li consta res del que passa al seu voltant. Espècie d´ésser pur que no es dedica a assumptes tan vulgars com els diners. Contemplant els successius tribunals, ens assalta el dilema que hi ha entre la veritat, la versemblança i la realitat. Massa vegades els judicis són un exercici durant el qual els diferents protagonistes tracen una hipòtesi que, després i sense tenir ni remota idea de res per part de testimonis i acusats, està encaminada a construir un discurs. Una lògica judicial amb arguments que, de vegades, s´apropa a la metafísica. En cada estació que s´atura el tren hi ha baixes i gent que va a la presó: amics desconeguts. L´important és que el comboi continuï en marxa. Ens distreu el seu pas, sovint de nit i silenciós, altres vegades i, sorollós, sembla avariat. Ningú no sap el destí del Tren de l´Amnèsia. Sigui com sigui, la jugada continua: «Señores, más madera! que vamos para bingo!».
