Alla és potser el transvestit més lleig sobre la faç de la terra. Es fa dir Débora, és veneçolana, tot i que fa anys que comparteix pis a Girona. Té les espatlles amples com les d´un camioner, el cul petit i les cames més curtes que el seu tors, encara que ho intenti dissimular amb aquelles botes de plataforma a l´estil John Travolta a Fiebre del sábado noche que porta. Ja ha superat la barrera dels cinquanta, se li nota en les arrugues d´uns ulls negres que han vist massa, molt maquillada, on s´endevina una barba rebel a punt d´aparèixer en qualsevol moment. Topar-se amb ella resulta com veure Maradona amb perruca, faldilla i talons. I silicona, molta, de la barata, de les hipodèrmiques del Raval de Barcelona.

S´anuncia amb el següent exercici del màrqueting, gairebé sense comes: morbosa 140 pits real súper carinyosa complaent i tota una luxúria al llit si em proves repetiràs t´ho asseguro postures activa passiva versàtil petons (de tots els colors). En el mateix anunci hi ha una foto amb el seu membre a l´aire, que és sorprenent, és com un trípode humà.

Camino amb ella pel carrer Santa Clara. La gent ens mira passar. M´imagino que pensaran que soc el seu nòvio o el seu xulo i no un periodista que requereix el seu testimoni. Diu, entre les històries que m´explica, que solen dir-li de tot pel carrer: «lletja, monstre, marimacho...». L´hi diuen amb les mirades en el nostre breu pas fins a la plaça Independència. Però de totes les coses que no li agrada que li diguin és «puta». «Puta li deia el meu pare a la meva mare, i mai em va agradar».

Em recorda, encara que no plori, aquestes imatges kitsch dels pallassos que se´ls escapa una llàgrima, potser sigui tot aquell carregat maquillatge i la idea, la sensació, que carrega una pena profunda amb ella. Encara creu que és possible enamorar-se. «Soc una romàntica», assegura. El seu somni: aquell amor platònic que un dia la vindrà a buscar en moto per casar-se en un platja de la Costa Brava. En un temps on sembla regnar el desamor, en un personatge que hauria de deixar de creure en ell després dels desenganys soferts, Débora és com la Robinson Crusoe de l´illa de la seva pròpia solitud a l´espera d´aquesta ampolla, amb un poema cursi, que la tregui d´aquella realitat d´acer amb la qual conviu. L´amor és el que l´ha tornat transvestit, ho va fer per agradar-li a un noi. Es mereix l´amor tanta veneració després d´arrossegar-nos, a uns i als altres, pel més fosc de l´infern? És clar que sí: només gràcies a ell ens sentim vius.