La devoció a la Marededéu de Lourdes està molt arrelada entre els gironins i el conjunt dels catalans. Tal com exposa el llibre Girona-Lourdes. Un llarg camí de devoció, peregrinacions i fe de J. Víctor Gay, consta documentada ja una sortida en diligència cap a Lourdes des d´una casa de postes de Girona l´any 1863, només cinc anys després de les aparicions, i un any després del seu reconeixement pel bisbe de Tarbes. A la dècada següent ja hi ha diverses peregrinacions catalanes documentades. La primera gran peregrinació diocesana, anomenada «empordanesa-gironina» és de l´any 1908, cinquantè aniversari de les aparicions, la formaven 1.823 pelegrins i es va fer amb tres trens especials. Des de 1966 la peregrinació de la diòcesi de Girona a Lourdes es fa cada any sense interrupció, primer en tren, i des de 1999 en autocars.
Del 23 al 27 de juny d´enguany la peregrinació a Lourdes va incloure més de set-cents fidels de la diòcesi. Entre els pelegrins, uns cent setanta malalts i discapacitats, i tota una organització de voluntaris: infermeres, brancadiers i equip mèdic. I entre els voluntaris cap a setanta joves que, a més d´ajudar, alegraven de bon matí als malalts amb les seves cançons. Va ser una experiència extraordinària, pel gran sentiment de germanor que va regnar en tot moment en aquest gran grup. Una germanor i esperit de servei que s´explica per la qualitat humana dels pelegrins, dels cuidadors i dels que eren cuidats, però sobretot, per la devoció a la Marededeu, la raó de ser del pelegrinatge. És l´amor maternal de Maria que infon als pelegrins aquest esperit de fraternitat i de servei.
Els signes cristians són molt presents a Lourdes, tal com ens va recordar en una xerrada magistral mossèn Joan Baburés, consiliari de l´Hospitalitat. Déu es serveix de Maria i de Bernadeta per fer miracles a través de l´aigua, símbol de la vida des del Gènesi i durant tota la història de la Salvació. Els pelegrins que saluden a Maria a la cova es mullen la cara i el cos amb l´aigua que raja de la roca, confiats en que aquesta aigua els renova espiritualment. Hi ha malalts que es banyen en unes piscines d´aigua fredíssima, i en surten immensament reconfortats. El foc i la llum, que representa l´Esperit Sant, es pot contemplar en la gran quantitat de ciris que cremen permanentment al santuari, i els que porten els milers de pelegrins que cada vespre fan la llarga processó, canten l´Ave Maria i resen el rosari (els «salms de la gent senzilla») en diversos idiomes (el diumenge 25 de juny també es va fer en català). Els malalts són l´altre gran signe de Lourdes. Després de Jesús, i després de Maria, els malalts són els protagonistes del santuari. Ells reben el consol espiritual de la Verge, les atencions dels que els acompanyen, i ocupen sempre els primers llocs a les cerimònies, en les seves cadires de rodes o en els carros xinesos. A Lourdes cadascú hi porta les seves malalties i febleses de l´ànima, que tots en tenim, i a Lourdes la Verge ens fa veure que és estant al costat dels malalts i ajudant-los, que ens enfortim i ens sanem espiritualment.
A Lourdes es viu també la catolicitat, la universalitat de la nostra església. Cada setmana coincideixen a Lourdes vàries hospitalitats del món catòlic (europees sobretot, per una raó de proximitat), cadascuna amb varis centenars de pelegrins, seguint un mateix patró de servei als malalts i de devoció a Maria. A Lourdes s´hi troben també pelegrins americans, de l´Àfrica negra, d´Àsia. A Lourdes la fe comuna i el sentit de pertinença a l´Església fa que s´estableixin vincles de germanor entre persones de països molt allunyats i diferents entre sí. Aquesta germanor, fruit no d´un «bonisme» passatger, sinó ben fonamentada en el sentiment de filiació en un Pare comú, és una font d´esperança en la possibilitat de concòrdia universal.
A Lourdes s´experimenta també allò que Hans Urs Von Balthasar va anomenar principi o carisma marià de l´Església. Segons el gran teòleg catòlic del segle XX, així com el carisma petrí (de Pere) fa referència a la jerarquia eclesial i al ministeri pastoral, el carisma marià correspon al sacerdoci comú dels fidels. Per a tots els membres l´Església, dones o homes, Maria és el model perfecte de creient: amor, compassió, sensibilitat pel tracte amb les persones i pel tracte amb Déu. Aquests valors, que les dones solen tenir en un grau superior, són els valors de Lourdes. Per això a Lourdes es respira la feminitat pels quatre costats.
Aquests són els valors que necessita la nostra societat, en la que avui la tendència dominant és creure que la dona s´allibera i assoleix la seva plenitud en la mesura que imita el model masculí, la mentalitat utilitarista, que té el seu centre en el poder, la carrera professional o el diner. L´accés de les dones al treball i als càrrecs de responsabilitat amb igualtat d´oportunitats és un guany fonamental del nostre temps. Però malament si això s´entén com un mimetisme amb el «model masculí» i de forma que no permet o dificulta a les dones realitzar la vocació femenina més essencial: la capacitat de crear la vida humana, d´educar en l´amor, de tenir cura dels més febles.
Només l´amor salvarà una societat cada vegada més materialista i utilitarista, menys humanitzada. Aquesta capacitat especial de les dones per estimar és el que els homes hem d´aprendre, implicant-nos cada vegada més en l´educació dels fills, en l´atenció als ancians, en les tasques domèstiques. A veure si arriba d´una vegada la conciliació dels horaris laborals i familiars, que permeti als pares i mares dedicar més temps als fills i a la vida de la llar, i evitar quedar suplantats com a educadors per les noves tecnologies.
L´ésser humà sense valors femenins és menys persona, menys humà. En trobem un exemple en els dos polítics més poderosos del món: un representa el masclisme egocèntric i fatxenda; l´altre d´intel·ligència freda, calculadora i sense escrúpols. Cadascú a la seva manera representen el pitjor d´un tipus de masculinitat que s´ha de superar. El veritable triomf del feminisme ha de consistir no a fer les dones més semblants als homes, sinó que els homes assumeixin el millor del caràcter femení. A Lourdes vaig veure nois i noies cuidant malalts i ancians mà a mà, i vaig pensar que aquest és un bon camí cap a la veritable igualtat entre sexes.
