Carme: «El meu pare no sabia canviar bolquers. Ningú l'hi va demanar i tampoc ell va mostrar el menor interès a fer-ho. Pertanyia a una generació d'homes educats per pensar que ajudar a casa danyava greument la seva virilitat. El més gran que va comprar per reposar aliments va ser una barra de pa i va viure d'aquesta proesa molt de temps com a excusa per no ajudar a la meva mare encara que la veiés arrossegar un carretó de la compra ple a vessar.
El meu pare mai em va explicar contes per adormir-me i, per descomptat, si el meu germà o jo ens despertàvem cridant per un malson deixava que fos la seva companya de llit la que s'aixequés per tranquil·litzar-nos. El meu pare, com tots els seus amics i companys, considerava que parar taula o retirar els plats bruts minvava la seva virilitat. Bé és cert que és el que va aprendre dels seus pares i que la meva mare tampoc va lluitar per canviar-ho. De fet, el meu germà també va ser educat amb aquests principis domèstics masclistes i no va ser fins que va conèixer la seva actual parella que va abandonar aquests costums egoistes i còmodes.
El meu pare era un bon home. Sé que va ser honest, treballador i lleial. No sabia demostrar els seus sentiments, però mai ens va posar la mà a sobre i hauria donat la seva vida pels seus fills i la seva dona sense dubtar-ho. Ho sé perquè ho va fer, i no em ve de gust entrar en detalls. Recordo els seus últims anys de vida, quan va poder gaudir de la seva primera neta i, amb la relaxació dels anys, va aprendre a canviar-li els bolquers, a passejar-la durant hores, ell que tant estimava el sofà i les pelis del far-west, a donar-li de menjar, a banyar-la, a explicar-li històries improvisades de princeses grunyones i dracs dolços. Vivia al màxim aquests moments irrepetibles i bells que no va poder compartir amb nosaltres per passar comptes i contes amb el seu passat incomplet».
