16 de agost de 2017
16.08.2017
Diari de Girona

La turismofòbia

16.08.2017 | 00:46
La turismofòbia

Innegablement hi ha un sector considerable de la població, no sols a Barcelona ciutat sinó que, també, a altres punts geogràfics, que ha reaccionat hostilment contra els excessos del turisme. No es pot presentar periodísticament com un fet exclusiu dels catalans indignats perquè en altres ciutats han brotat actituds agressives contra la munió descontrolada de visitants. « Tourists, go home». Uns justifiquen la turismofòbia com una legítima autoprotecció contra la gentrificació, que malmet la vida dels residents, com ha passat en alguns districtes de la Barcelona postolímpica, però molts altres insisteixen sobre les bondats del turisme com a font de divises.

Alguns ajuntaments, pressionats per la ciutadania i la premsa, han pres mesures contra els pisos i apartaments il·legals, però els partidaris de la turismofòbia creuen que és demagògia i que no faran res de veritat, simplement volen parar el cop.

Qui més pateix les seqüeles del turisme forassenyat són les classes desfavorides, que han vist el seu espai residencial violentat per sorolls nocturns insuportables, per encariments sobtats del productes necessaris de consum, per la brutícia i deixadesa en els carrers... Mentre que la gent de la zona alta i cara de les ciutats, Pedralbes com a exemple, s'enriqueixen amb els estrangers, els de sota s'empobreixen cada dia més.

El sol, a dia d'avui, ha estat el jornaler a escarada més mal pagat de l'Estat espanyol. S'ha esforçat cada estiu per fer la temporada sense rebre cap retribució. El sol és la gallina d'or i si s'apaga, desvia els estrangers cap a altres direccions més càlides. No sols el sol, també el bon estat de les platges i l'aigua neta. El turisme proporciona a l'Estat un 11% del PIB de la riquesa anual, que va a parar a les butxaques de les agències de viatges, dels complexos hotelers, dels amos de les companyies de vaixells i les dels avions, etc.

Molta gent que en treu cap profit econòmic de les allaus de forasters n'està ben farta. Cap al 1965 representaven un exotisme simpàtic i ens van influir alterant positivament alguns costums conservadors; d'ells aprenguérem a anar a la platja a la tarda, de no fer cas de la tonteria aquella del « corte» de digestió de després de dinar, el nudisme, bronzejar la pell del cos, vestir de forma alegre i menys convencional, noves alternatives de menges i begudes i molt especialment la desimboltura respecte a les relacions socials i sexuals.

En aquell període és parlava de « la ola de erotismo que nos invade» i el filòsof Aranguren erròniament va profetitzar que el sexe era la nova alienació col·lectiva, subministrada pel règim franquista, com el futbol i els toros, per allunyar la plebs, particularment els joves, de la política. L'erotisme i la política anaren plegats.

S'ha encetat arreu un debat sobre quin és el sostre turístic que poden aguantar les poblacions costaneres? Preguntar-se pel sostre és una mala pregunta, perquè el sostre és a l'aire i tots els pobles poden aixecar edificis verticals que freguin els estels. Però bé, ja ens entenem, a qüestionar quin és el sostre tot volent assenyalar la capacitat de resistència, els límits de l'aptitud estoica popular davant la invasió anual. En molts llocs cal una decisió política i els polítics no volen quedar malament ni amb els hotelers que creen llocs de treball ni amb els pirates que lloguen il·legalment les seves cases perquè afirmen que en cas de no fer-ho viurien en la més lúgubre misèria (en algun cas és cert). Què fer, doncs? Després de molts debats s'ha decidit no decidir res i tal dia farà un any. No decidir res és un fet habitual amb matèries sensibles que incideixen en els votants; decidir crea enemics, la no decisió és una bona decisió.

Es pot desqualificar desdenyosament el problema tot presentant la turismofòbia com una actitud dels bales perdudes anticapitalistes de la CUP, però s'equivoquen els que ho fan, perquè hi ha molts emprenedors, botiguers, hotelers i estiuejants enfadats, uns perquè la competència il·legal perjudica els seus negocis, altres perquè el seu indret urbà s'ha empobrit i vulgaritzat. Aquest moviment de rebuig als turistes no té res de xenòfob i gaudeix de moltes simpaties socials; per alguns els manifestants són antipatriotes forassenyats, però per altres plantegen reivindicacions justes. Maleïdes hordes de guiris! El turisme omple calaixos, nogensmenys degrada, contamina i complica els hàbits populars dels nadius perquè les canades les claven a tothom, als d'aquí i als d'allà.

Hi ha gent que té una visió idíl·lica dels turistes i això, encara, passa a Formentera, una illa de moda en procés de declivi, estrangulada per l'ambició, com va passar a la Costa Brava i al Maresme, que està a punt, si no frenen, de convertir-se en un espai convencional de vacances. Hi ha qui, hores d'ara, amaga la realitat, el turisme de low cost, amb fotografies de famosos: la d'en Ronaldo dinant a ses Illetes o la del príncep àrab en el seu iot transatlàntic ajagut damunt d'un matalàs d'algues protegides.

La gran majoria d'estrangers no senten cap interès per familiaritzar-se amb els costums locals. Un amic encarregat en el port de Formentera de rebre els forasters em comentà: «He donat la benvinguda a una munió de visitants. Els he presentat l'illa i podria comptar amb el dit d'una mà aquells que s'han interessat per la cultura, pel costumisme, per la llengua o pel passat de l'illa abans de ser un punt freqüentat pels turistes».

El turisme que ens visita és un depredador de sol i platja; els entenc i faria el mateix si visqués en els seus països plujosos, industrialitzats, emboirats i foscos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook