Barcelona '17 és probablement l'urbs més cobejada de l'univers, la capital que trien els novel·listes de tot el món quan volen atorgar una pàtina de sofisticació als seus protagonistes viatgers. La capital catalana és a les ciutats com Eivissa a les illes. Les anomenes, i s'acaba la competició. Aquesta consideració planetària, que tant irrita els barcelonins, es va concretar a Barcelona 92. Que també podria denominar-se Espanya 92, tenint en compte la difusió de l'atmosfera olímpica més enllà dels confins de la ciutat que va albergar aquells Jocs. A propòsit, el mateix Pasqual Maragall va dissenyar una competició integradora i simbolitza avui l'embrió del separatisme català amb el seu Estatut. És massa fàcil concentrar el gir copernicà exclusivament en la figura d'un dels millors alcaldes de la història, i no tan bon president.

Quan es van clausurar els Jocs de 1992, el setmanari Time va recollir la proposta que Barcelona fos proclamada la seu olímpica a perpetuïtat, fins a tal punt es considerava impecable l'organització dels festejos atlètics. Les sis Olimpíades posteriors han ofert instants de brillantor però, amb la possible excepció de Pequín, costaria trobar un còctel de màgia i racionalitat equivalent a la cita barcelonina. Per descomptat, Espanya no ha aconseguit superar les 22 medalles obtingudes llavors, i equivalents a la suma de les recollides en les 16 edicions olímpiques prèvies. Convé recordar que la pitjor crítica abocada des de Catalunya sobre l'hegemonia de l'esport correspon a Els Joglars de l'avui racial Boadella, en el seu satíric Olympic Man Movement.

No resulta desgavellat afirmar que la generació d'or de l'esport espanyol posterior a 1992 es nodreix de la saba de Barcelona 92. Aquells Jocs van crear el prototip de l'esportista avui simbolitzat per Rafael Nadal. És a dir, un noi de vint anys que es planta a la pista central de Roland Garros davant de l'ancestral hostilitat parisenca, i els pispa el seu trofeu en una desena d'ocasions. Els atletes espanyols van perdre els complexos en els Jocs. El monopoli de la Champions està vinculat a la cita barcelonina, tot i que hagi estat explotat preferentment pel Reial Madrid. Cal recordar que el Barça 92 de Cruyff va guanyar la competició europea.

En ocasions, la supremacia va sorgir d'una derrota, segons va passar amb la selecció de bàsquet. La col·lisió amb els Estats Units de Michael Jordan o Larry Bird va pavimentar la fulgurant trajectòria de l'Espanya de Gasol. Com a mesura de l'impacte, un periodista americà va publicar un dilatat llibre d'èxit que es concentrava exclusivament en les peripècies i aventures barcelonines del Dream Team de l'NBA.

Es desemboca així en l'actualitat. Michael Jordan es va perllongar en Dalí, Gaudí, Picasso o Miró, per rematar la fascinació unànime de la ciutat dels prodigis d' Eduardo Mendoza. El president González va passar de ser més català que andalús a proferir la suspensió de la Generalitat. El PSOE que presumia d'essències del sud, però guanyava les eleccions generals al graner de Catalunya, es va enfonsar després dels Jocs. El fermall o el cadenat al cosmopolitisme català, segons es miri, radica a Barcelona 92.