Parlar de temes educatius, igual que parlar del procés sobiranista català, no és un assumpte cool. En una reunió de la bona societat, entre gent sofisticada i rica, no és de bon to parlar d'aquestes coses. S'ha de parlar de corrupció i dir pestes contra els corruptes, especialment si són el PP, és clar que sí (dels altres corruptes cal oblidar-se'n o fer veure que no existeixen). I també cal dir pestes contra els turistes -això és ara el més cool de tot-, perquè ja sabem que la riquesa i el luxe i la sofisticació d'aquesta gent s'ha creat per generació espontània, com una subtil manifestació de la prodigalitat de la naturalesa. Ara bé, per res del món cal treure a la llum aquests temes tan avorrits -l'educació a Espanya, el Procés sobiranista-, no fos cas que ens prenguin per uns malastrucs i uns pelacanyes i uns esgarriacries.
Però justament ara hem sabut que cinc comunitats autònomes -Balears, Aragó, Andalusia, Canàries i Extremadura- permeten que els seus alumnes obtinguin el títol d'ESO amb dues assignatures suspeses i sense necessitat de superar l'examen de recuperació de setembre. Les assignatures suspeses no poden ser ni Llengua ni Matemàtiques, però tot i així no sembla una mesura gaire aconsellable en una societat que presumeix -sense cap fonament- de comptar amb la generació jove més preparada de la història. I més aviat sembla que aquestes mesures van encaminades a dissimular les xifres escandaloses del fracàs escolar: aquests alumnes, que en realitat han fracassat en els seus estudis, passen a ser considerats estudiants que han superat l'ESO. Una altra falsificació entre les moltes falsificacions diàries que vivim en la nostra societat. Amb l'agreujant que dirigeix un perillós missatge als alumnes i als pares dels alumnes: en algunes comunitats autònomes és més fàcil aprovar l'ESO que en altres. És a dir, fins i tot els aprovats depenen del partit polític o de les coalicions que governen en un determinat lloc. Una prova més del vergonyós sectarisme que s'ha apoderat de la nostra vida política -fins els aprovats i els suspensos depenen del partit polític que governi-, i més encara en un país en què les comunitats autònomes poden exercir sense dissimular el pitjor caciquisme educatiu.
I el pitjor és que molts estudiants no són del tot culpables del seu fracàs a l'escola. Alguns sí, és clar, perquè les seves famílies i els mitjans de comunicació majoritaris -i penso en determinades cadenes de televisió- els han inculcat la llei del mínim esforç i el menyspreu per tot el que signifiqui saber i coneixements, i no diguem ja si aquests coneixements provenen de la Filosofia o la Història. Però altres alumnes que demostren una millor actitud i certa disposició a aprendre, encara que al final acabin fracassant, no són culpables d'uns plans d'estudi desgavellats i d'uns llibres de text mal redactats i pitjor explicats (i d'aquí a poc, si ningú hi posa remei, s'imposarà el llenguatge inclusiu en els llibres de text, amb la consegüent destrossa de la sintaxi i amb la consegüent destrucció de tota la bellesa i tota la claredat que hauria de tenir un text literari). Ens agradi o no, molts estudiants fracassen perquè el nostre sistema educatiu està mal concebut i pitjor planificat.
Tot mestre intel·ligent sap que el fracàs escolar és majoritàriament un fracàs lingüístic. I el nostre sistema educatiu no és capaç d'aconseguir que els alumnes entenguin el que llegeixen, de manera que són incapaços d'aprendre les matèries perquè simplement no s'assabenten del que estan llegint. Un dels nostres millors pedagogs, Gregorio Luri, ha escrit en algun dels seus assajos que «el principal escàndol de la nostra escola és que, a quart de Primària, ja podem identificar els nens que fracassaran acadèmicament». Això ho saben els professors i ho saben els bons pedagogs (que no abunden), però no ho saben els suposats «experts» que únicament es basen en criteris ideològics, igual que els sindicats de professors que només es preocupen d'introduir la seva ideologia a les aules, sense tenir en compte per res els resultats acadèmics. Això és així i pot veure-ho qualsevol que tingui dos dits de front, però ningú voldrà donar-se per al·ludit i ningú voldrà canviar les coses. Per què? Perquè el nostre sistema educatiu es basa en una concepció purament ideològica de l'ensenyament que confon la igualtat d'oportunitats amb l'igualitarisme intel·lectual i que menysprea els fets objectius i les veritats incòmodes quan no s'ajusten a aquests principis. Per al nostre sistema, el talent és perniciós i els coneixements són secundaris. L'important és l'actitud, la solidaritat, la predisposició. Això és suficient. El populisme educatiu gaudeix de molt bona salut entre nosaltres.
