Vol dir viure. Implica no entendre ni la vida o la revolució a partir de la mort. Hi va haver un temps, durant el qual, el revolucionaris i, a Sud-amèrica, eren admirats. El grup de guerrillers a Colombia o en altres països que defensaven la lluita anti-capitalista i a favor de la justícia universal del comunisme soviètic. Armes i selva. Armes i territori urbà a Europa. A Europa va eixir, entre altres moviments, «Setiembre negro» -musulmans. Van exportar la lluita palestina a Europa, sobretot a París. Bombes a les escombraries i als restaurants. Si ells morien, els occidentals, també havien de morir. Calia entendre el desastre en el que vivien i suportaven en un país no reconegut. Al cap dels anys, la lluita dels palestins continua estant enrocada i difícil. També hi ha el fet dels emigrants que, cada dia, moren al Mediterrà. La mort remunta damunt de tot i instal·la la idea que els musulmans són els enemics, invasors, de la vida catòlica i occidental. Estrany i, a l'hora, real. Capellans fanàtics despleguen proclames feixistes en contra de l'infidel. Ni els musulmans ni tampoc els catalans batejats no som enemics de ningú. La gent és gent. Ni els catòlics o els musulmans no som ni bona o mala gent per culpa de cap estigma. Durant uns anys, després del 19036 a Catalunya es matava i s'assassinava als catòlics per culpa de creences religioses. La nostra història no és agradable. Els fets són els que són. Ara, la realitat supera antics paràmetres ideològics. Al 2017 hi ha gent, joves o grans, disposats a immolar-se. Habitualment i en aquesta «guerra», quan un fill mor per Déu o per la pàtria, es recompensada. La sang vessada del fill és una misèria afectiva però, també, heroica. I la família, fins que no pugi un nou fill, està salvada econòmicament. Cadascú honora els seus màrtirs. Els assassins són màrtirs. El sentit de la mort és complexe. Hi ha qui l'utilitza per fer propaganda: l'Afganistan -quan fa que les tropes occidentals el van envair? La invasió no va comportar ni cultura ni serveis socials o infraestructures, sinó el poder de la bota militar. A ningú no li interessa l'Afganistan. País esventrat i servit en una realitat de clans. Talibans i mal govern. Res no és nou. La vida actual implica que més enllà de califats i emirs, hi ha gent -musulmans en aquest cas- que, gràcies a l'honor defensen el martiri matant. Acció i reacció. És un sense sentit fonamentat i prou. Els guerrillers d'abans, agafeu els de la selva sud-americana, van trasbalsar una època. Uns van guanyar el poder -pocs- i va ser celebrats. Un cop caigut l'Iimperi Soviètic tot va entrar en una dinàmica fosca. Narcotràfic i l'adéu a les armes. El capitalisme vencedor va actuar com un secant. El poder quan guanya aplica el seu ordre. La guerra freda l'havia guanyat al capitalisme. La batalla actual es senzilla: guerra de religió. L'antic concepte expansiu s'acaba. Menystenir la força de l'enemic decanta la vida quotidiana cap a l'horror. El pacifisme no és una paraula bet tirada, vol dir, ficar-se a l'entranya de la bèstia. Xerrar i pactar i, sobretot, no creure amb l'extermini de cap col·lectiu.
