27 de agost de 2017
27.08.2017
OPINIÓ

La foto de l'atemptat

«Tothom es veu capacitat per decidir què hem de publicar o no. Ara més que mai»

27.08.2017 | 07:39

Nick Ut va fotografiar la nena Phan Thi Kim Phuc, de 9 anys, quan corria despullada mentre escapava d'un atac de napalm a la Guerra del Vietnam. És una fotografia que hem vist centenars de vegades. Va guanyar un premi Pulitzer. No va ser només una imatge. Va despertar la conciència de milions de nord-americans sobre una guerra absurda. Com les fotos de l'atemptat al mercat de Sarajevo. Tant o més colpidores i espantoses. Amb persones literalment esbudellades. Aquelles imatges van sortir a totes les televisions i diaris del món, també a alguns que ara pretenen alliçonar la resta. Les fotos de Sarajevo van provocar la reacció de la comunitat internacional davant el genocidi dels Balcans. O les de l'Holocaust. I més recentment –fa dos anys– la del nen Aylan, mort en una platja de Turquia, que va servir per situar el drama dels refugiats a la primera línia del debat mundial. Són fotos desagradables? Sí. S'han de publicar en els mitjans de comunicació? Aquest és el debat que s'ha obert aquests dies amb la fotografia de David Armengou sobre l'atemptat de les Rambles de Barcelona i que vam publicar molts diaris de tot el món, inclós el Diari de Girona. El debat no és nou i la controvèrsia és comprensible, si és raonada i no visceral o insultant (via Twitter o Facebook). També va existir l'any 1972 a l'agència Associated Press quan van rebre la foto de Nick Ut amb la nena fugint de l'atac de napalm. El primer editor que la va tenir damunt la seva taula va rebutjar publicar-la. Al final, va primar el valor de la notícia. Va primar el periodisme, que no sempre és una feina agradable, ni molt menys còmoda. Estem sotmesos a pressions constants. Tothom es veu capacitat per decidir què hem de publicar o no. Ara més que mai. Ja no només els governs i els poderosos; també els ciutadans. I el periodisme no és només escrit; també és gràfic. Una imatge val més que mil paraules? Doncs, a vegades sí, per esgarrifós o dolorós que pugui ser. A menys que preferim viure en la ignorància, que també és una forma de ser feliç, però, em quedo amb el que va dir Sòcrates: «Només hi ha un bé: el coneixement. Només hi ha un mal: la ignorància».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook