28 de agost de 2017
28.08.2017

El suport del mal

28.08.2017 | 13:22

No podem desvincular la violència terrorista del fracàs social, com tampoc la podem separar de la ideologia. Les idees creen realitat, ja que són les eines per llegir i interpretar la nostra posició en el món. I el fracàs social actua com un ressort de la frustració emocional sobre la qual poden treballar les ideologies assassines. Un dels punts de trobada de les idees i emocions se situa en el meridià del ressentiment i la frustració. El gihadisme a Occident no admet una lectura fàcil en clau de pobresa o d'abandonament. Les institucions de l'Estat del Benestar funcionen amb rigor, garantint uns estàndards acceptables de dignitat: educació i sanitat públiques, llum i aigua, menjar i allotjament. No és, per tant, la misèria el que produeix la radicalització d'alguns joves musulmans a Europa, sinó una cosa molt diferent com l'absència d'arrels, la marginalitat i la frustració o l'absència d'esperança en un món –Occident– que només sembla voler definir-se per a l'èxit. La manca de futur és una de les cares del nihilisme, a la manera d'un forat negre que va engolint els anhels més nobles de l'home. Els corrents globals, impulsats sobretot per la tecnologia, subratllen aquesta tendència de ruptura social entre els ciutadans integrats –en el fons, una mena d'elit econòmica i cognitiva– i la resta de la població. Sense una forta cohesió social, les democràcies es debiliten i els riscos es multipliquen: les males idees penetren en aquesta terra esquerdada.

Perquè, sense aquestes males idees, el terrorisme no tindria recorregut. Al País Basc va ser el nacionalisme ètnic el que va servir per encebar l'odi dels joves etarres; i ara és un discurs de caràcter apocalíptic el que pretén destruir els fonaments de la nostra civilització. El marc és postmodern, idealitzat per la imatge d'un heroisme transcendent. L'esquer passa per canalitzar la ràbia i la frustració en un joc de trons que els converteixi en algú admirable per a una determinada tribu radicalitzada. «Ja no seré l'objecte de la vostra llàstima ni del vostre menyspreu, sinó que em tindreu por.» L'odi i la por, sempre entrellaçats, com dues emocions primàries en els escenaris d'alta tensió. L'odi i la por, de nou, com a suport del nihilisme. Per matar cal odiar molt. Als altres, però també a un mateix. Sobretot a un mateix.

En l'atemptat de Barcelona convergeixen molts camins; hi ha una cruïlla d'errors i encerts, d'èxits i fracassos. Per començar, una constatació històrica i geogràfica: Espanya com a baula amb l'Orient musulmà. Aquí hi ha el mite recreat d'Al-Andalus i el quilòmetre zero de la frontera amb el Marroc a Ceuta i Melilla. I, a continuació, la duresa d'una crisi econòmica que s'ha prolongat durant una dècada, unida a una greu descomposició política com a conseqüència de la corrupció i les retòriques del populisme. Espanya és avui un país més feble, més desorientat, més tens. Igual que la UE, després de la marxa prevista del Regne Unit, és un espai més estret, amb menys empenta, més asfixiat per les contradiccions internes i externes. I aquí tenim, inexcusable, la ideologia gihadista que és la de la mort i el terror i que ha de ser combatuda i extirpada. Madurar enmig de les tempestes va exigir la fortalesa de la fidelitat a unes arrels –les europees– que no són irreprotxables, però sí les millors que coneixem. Fortalesa enfront del mal, generositat per a la integració, límits definits i un rearmament moral per combatre les doctrines de la rancúnia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook