Agost. Calor. Xafogor. Nits d'insomni. Més calor. Nits a la fresca. Nits musicals. Matins al sol. Olor de salabror. Aigua blava. Rocam. El verd dels pins i el blau del mar. Vacances. Desconnexió. Horaris sense horari. Converses. Tertúlies. Migdiades. Tot allò que un gran nombre de persones sol fer al llarg del mes d'agost que, al nostre país, segueix sent el mes per excel·lència de les vacances. I passen els dies. I arriba el dijous 17 d'agost de 2017 a les 17 h. Barcelona. La Rambla. I l'atemptat terrorista ho capgira tot. Ho trastoca tot. En uns segons la plàcida realitat d'una passejada, d'un gest, d'un somriure es converteix en una realitat brutal, tràgica, ferotge, sagnant. En uns segons els innocents passen de la vida a la mort, de la companyia a la pèrdua, de l'esperança a la desesperació més absoluta. De la llum d'una tarda esplèndida a la foscor més fantasmagòrica i imprevisible. I més tard, la barbàrie segueix a Cambrils.
Més enllà de la solidaritat, la professionalitat, la generositat, la rapidesa i l'eficàcia lloades aquests dies amb tota la raó i motius per fer-ho, penso molt en les víctimes i en el patiment dels seus familiars. L'abast del drama viscut per totes aquestes persones. El fet d'anar de vacances a un lloc i el xoc emocional que suposa tornar a casa més sol que mai. El dolor que mai s'acaba. Com s'enfronta una situació tan dura i dolorosa com aquesta? Agost cruent i sagnant. Un agost inscrit per sempre més en la nostra memòria personal i col·lectiva. Com s'ha escrit aquests dies, podíem haver estat nosaltres. Cadascun de nosaltres. Que hem passejat, ramblejat i badat multitud de vegades per aquesta rambla tan nostra, per aquest lloc tan emblemàtic que representa tanta història i tant camí fet i desfet al llarg de molts anys.
Barcelona. Ciutat estimada. Ciutat de pau, de llibertat i d'acollida. Transversal i diversa. Oberta al món. A un món que en aquests moments t'abraça desconsolat. I com n'estem de desconsolats. Estem de dol. No tenim por i sí tenim por. Forma part de la naturalesa humana. Aquesta dualitat de sensacions, de dubtes i d'incerteses que carreguem a les nostres espatlles en el dia a dia i seguim endavant. Perquè cal seguir endavant. Malgrat tot. Perquè pugui seguir onejant la flama del respecte i la dignitat en nom de tots aquells que ja no hi són. Agost cruel i sagnant. Un agost inscrit per sempre més en la nostra memòria personal i col·lectiva. En la de cadascun de nosaltres.
I dissabte passat la manifestació. Em van sobrar totes les banderes. Totes. I els papers i paperets i els lemes i les pancartes. I els crits i els xiulets. Hi vaig trobar a faltar emoció. I silenci. Hi vaig trobar a faltar un gran silenci. No calia escriure ni preguntar el que és evident. Emoció i silenci van de la mà en aquestes circumstàncies. El silenci sempre parla molt clarament. M'ho van dir fa molt de temps: el silenci ja és una resposta. Emoció i silenci per honorar les víctimes i les seves famílies. I només els dos parlaments finals. I les flors. Moltes flors. No feia falta res més.
