Cartes

Joan Ruiz Figueres

La foto és de dilluns passat. Presentació d´aquesta llei de transitorietat que estava guardada en un calaix i que, de moment, són quatre papers. Quatre persones en nom del Parlament. Un de Convergència (ara Pdecat), un d´ERC i dos de la CUP. Repeteixo per si no ha quedat clar: dos de la CUP.

I, per si a algú se li ha oblidat, la CUP és el partit amb menor representació al Parlament. Sí, menys que el PP. En qualsevol país civilitzat, la seva presència pública seria testimonial, o sigui la que li han atorgat els electors catalans, que és més aviat poca. A Catalunya, no. El partit amb menys diputats és el que dicta les decisions del Govern i del Parlament. Que Déu ens agafi confessats, i si pot ser ben lluny, si algun dia Catalunya es converteix en un Estat.

De l´arquebisbe de Barcelona al bisbe de Girona

Mateu Frigoler Teixidor canet d´adri

n Per començar haig de dir que em va emprenyar moltíssim que l´anterior papa Benet fos qui consagrés el nostre estimat Temple de la Sagrada Familia. Una persona que en la seva joventut militava en el partit hitlerià, entusiasta i assidu visitant ja des de la seva construcció del «Valle de los Caídos» dictador en el seu anterior càrrec de cap de la Congregació de la Fe, antiga Inquisició, protector i encobridor de pederastres que l´únic bo que ha fet en la seva vida ha estat plegar de Papa.

I ara parlem de l´arquebisbe de Barcelona el «senyor» Juan José Omella. La primera vegada que el vaig escoltar ja li vaig notar uns tics feixistes. El seu sermó a la Missa de la Sagrada Família per la tragèdia de Barcelona i Cambrils va ser lamentable, el va fer tot en castellà, menyspreant totalment la nostra llengua. Durant el seu parlament va ser incapaç de pronunciar el nom de Catalunya o el dels autèntics herois de tan trista jornada, els Mossos d´Esquadra. Va tenir la poca vergonya d´anomenar-los «policía de la región» De què tenia por aquest «bon senyor»? Que a la sortida fos detingut com ho va ser l´Antoni Gaudí amb 71 anys per parlar en català a la policia en el temps de la Dictadura del Primo? Fora de Barcelona Omella, ets un covard.

I ara anem pel bisbe de Girona, els pagesos de Canet diem que posats esquena per esquena, en aquest cas seria amb l´Omella, cap dels dos es pot aprofitar. El bisbe Pardo segueix amb la seva rebequeria de no voler solucionar el greu problema del maníac «rector» destructor de Bescanó. Em consta que fa dos mesos va rebre una carta d´una persona molt vinculada a la parròquia que encara espera resposta. Cada dia t´assabentes de noves proesses d´aquest depredador personatge, l´última la desaparició de tot l´antic vestuari religiós, amb peces tan valuoses com eren les casulles brodades a mà. Francesc Pardo, tu també ets un covard. Per+o tampoc es tracta d´augmentar l´atur, què en farem d´aquests dos personatges si pleguen de bisbes... Jo que passo moltes hores desvetllat i escoltant la ràdio, vaig sentir una entrevista a l´abat de Montserrat que deia que de jove volia ser actor de cinema i que inclús va actuar en una pel·lícula! Ja ho tenim! l´Omella i en Pardo, artistes de cine. El buit que varen deixar l´Stan Laurel i l´Oliver Hardy anomenats «el gras i el sec» es podria cobrir perfectament amb els dos exbisbes. No conec el seu talent interpretatiu peró el seu físic es perfecte. Des d´aquí m´ofereixo a ser el seu productor.

Barcelona, dia 26

Jaime Serrano de Quintana President de l´Associació Cultural Gerona Inmortal

n La manifestació del passat dissabte 26 a Barcelona, ens suggereix un seguit de reflexions:

En primer lloc la instrumentalització per part de l´ANC, en favor de les seves fites independentistes. La imatge propagandística que es va donar, almenys a TV3 (més del mateix), va ser d´una concentració reivindicativa estel·lar, tot i que l´objectiu de la manifestació era -com tots sabem- un altre de molt diferent, i malgrat ser una minoria nombrosa i organitzada, però minoria al cap i a la fi.

Tampoc es pot defugir l´autoengany que suposa l´eslògan, -que diuen espontani-, de «no tenim por» indubtablement una negació de la realitat. Individualment el ciutadà occidental està aterrit, perquè aquest és, precisament, el fi diabòlic del terrorisme. Una altra cosa és que hàgim de superar-lo i afrontar-lo, amb cohesió social, al costat del suport als diferents Cossos de Seguretat de l´Estat, sense distinció.

Pel que fa al lema d´algunes pancartes, com «No a la islamofòbia», ens preguntem: ¿On és la suposada islamofòbia en la nostra societat? Se´ls ha rebut, i se´ls ha donat tot un seguit de beneficis públics, fins i tot alguns de superiors als percebuts pels mateixos espanyols. Sense oblidar un Acord del Govern Espanyol amb la Comissió Islàmica Espanyola: Llei 26 de 1992 de 10 de Novembre, on es garanteix a la comunitat musulmana una sèrie de drets equiparables als d´altres confessions religioses.

El text en qüestió indueix implícitament -encara que no sigui la voluntat dels portants- a la falsa i perillosíssima conclusió que el terrorisme islamista és conseqüència directa de la hipotètica islamofòbia, quan és justament el contrari, si hi ha algun recel per part d´algunes persones en relació amb la comunitat islàmica (no entrem ara a considerar si just o injust) és en relació amb aquesta acció terrorista, continuada i globalitzada. És a dir, la completa alteració dels rols. De la qual cosa es dedueix que el text adequat hauria estat «no al terrorisme gihadista».

En resum, estem a la Tercera Guerra Mundial, amb la circumstància agreujant, en comparació amb les dues anteriors, de la inexistència de fronts establerts, d´exèrcits regulars i de submissió a les lleis internacionals per una de les parts.

Catalunya plora

Francesc A. Picas la jonquera

n Catalunya, històricament, té dret a ser una Nació independent i Espanya té el deure de no posar obstacles perquè Catalu­nya es proclami un Estat propi, dintre d´Europa.

Catalunya respecta Espanya. Vol uns sincers tractes de germanor, comercials i polítics. Vol d´Espanya una deferència a la nostra personalitat.

Catalunya vol col·laborar amb Espanya i amb tots els països d´Europa per una pau, un progrés econòmic i una justícia social.

Per què Espanya no vol admetre la nostra veritat històrica? Per què ens amenaça amb lleis obsoletes i vetustes? Esperem que tots els catalans prenguin consciència de la nostra personalitat històrica i que el dia 1 d´octubre ho manifestin a les urnes.

El dia 2 d´octubre serà dia de dol o de joia per a Catalunya?