La rabiosa actualitat (per cert, cada vegada més rabiosa) ens obliga a dedicar aquest espai al debat al Parlament català sobre la llei de transitorietat (més coneguda popularment com a llei de desconnexió) i sobre la convocatòria de l'il·lícit referèndum d'independència previst per al pròxim 1 d'octubre. Com era d'esperar, hi va haver baralla entre la majoria sobiranista i la minoria constitucional que va retreure a la primera la forma gairebé clandestina d'elaboració i tramitació de la norma, saltant-se a la torera els tràmits reglats. Aquest escenari teatral ja estava previst i cadascú el va representar sense sortir massa del guió, ja que l'espectacle es va transmetre en directe per diverses cadenes de ràdio i televisió, i cal respondre a les expectatives de l'audiència. Però el més substancial de la sessió, i possiblement el de més transcendència, va ser l'advertència feta pel secretari i pels lletrats de la cambra sobre la il·licitud del que allí s'estava fent i fins i tot sobre les hipotètiques responsabilitats penals que cabés exigir als més directes executors començant per la mateixa presidenta del Parlament i seguint per la resta dels membres de la Mesa. A això, de l'hora de dinar, quan ja havia acabat la sessió del matí, va comparèixer davant els mitjans la vicepresidenta del Govern, senyora Sáenz de Santamaría, que va dir sentir-se avergonyida pel que havíem pogut veure i sentir tots, i alhora va reiterar la promesa de l'Executiu de respondre amb fermesa al desafiament. La intervenció de la vicepresidenta va merèixer crítiques des d'angles oposats del tauler ideològic. En uns per dubtar que pogués posar-se encarnada amb el filibusterisme parlamentari català quan no ho havia fet amb la reforma exprés de l'article 135 de la Constitució. Aquella modificació, cuinada a mitges amb Zapatero, que va fer pagar a la gent del comú el deute que havien contret els bancs. I en altres, que sortís a donar la cara per Rajoy, del qual se sospita que vol endossar-als magistrats del Tribunal Constitucional, a la Fiscalia i en definitiva al funcionariat de qualsevol rang i categoria la part més enutjosa de l'enfrontament amb el desafiament sobiranista. A mesura que la sessió del Parlament avançava a la tarda, la radicalitat dels comentaristes anava en augment. Una senyora que és tertuliana habitual en diversos mitjans (es canvia més de vestit que les tonadilleres) va demanar presó per a la presidenta del Parlament català i després va retreure a Rajoy la seva falta de gallardia per prendre la iniciativa. «On són ocultes aquestes 6.000 urnes que utilitzaran en el referèndum? -va interrogar airada. El CNI, i per tant el Govern, han de saber-ho de sobres i requisar-les immediatament». En unes i altres emissores, el catastrofisme (aquesta afició tan espanyola) predominava i vaig sentir a un llorejat director de cinema diagnosticar afligit que «Espanya està malalta» i ha d'entrar en quiròfan perquè un cirurgià de ferro la salvi del tràngol. Una opinió que va corroborar un catedràtic d'universitat en citar una coneguda frase de Gracián: «Davant malícia, milícia». Passada l'hora del berenar, vaig decidir deixar d'escoltar per pura salut mental. L'aprofitament polític de la nostra incapacitat per al diàleg és un lleig espectacle.