Els catalans ens movem en el victimisme tan a gust com els equips italians en el catenaccio. Si hem de portar la iniciativa ens trobem perduts, no tenim cap tàctica a banda de pilota endavant i a veure què passa. Ens agrada que ens ataquin, ens hi trobem bé, què voleu, va en el nostre caràcter. Això de poder repetir que Espanya va contra nosaltres, que intenten empresonar els alcaldes, que ens ataquen la llibertat d'expressió, que ens volen tallar la llum i que coaccionen tot un poble, ens fa sentir catalans de debò. Si tot Europa titlla de farsa el referèndum, si totes les associacions de jutges tracten de «totalitari» l'acte de desobediència, millor. Això vol dir que absolutament tothom està contra nosaltres, que com és sabut som els únics que tenim raó. Unes víctimes, som víctimes d'una conjura planetària. Catalans i víctimes alhora. Hi pot haver millor plaer?
Com a representants del poble, els nostres polítics escenifiquen el victimisme millor que ningú. Pobres, ells que pensaven que Espanya compraria catifes vermelles per col·locar al peu de cada urna, i que Rajoy i els ministres en persona rebrien cada votant amb una pluja de pètals de rosa. Sort que TV3 els permet plorar cada dia en prime time. Quin gustet.
Si no fos per les ganes de plorar, la consulta ja s'hauria fet. Ja que podem imprimir les paperetes a casa i que a les meses hi haurà voluntaris, no aturem aquí les peculiaritats. Construim-nos l'urna a casa, i que la mesa la formin el pare, la mare i un cunyat, que sempre dona joc. Votem a domicili. I res d'esperar l'1-O, cadascú que voti quan tingui un momentet, és la festa de la democràcia. El recompte el fem en família i informem del resultat trucant al 012. No, millor obviar el recompte, tan farragós, i que el govern dicti el resultat que vulgui. Tot plegat, una consulta més senzilla que la, ehem, oficial, i amb no menor credibilitat. I si després ningú fa cas del resultat, millor: ens podrem fer les víctimes.
