Envellir és com acostumar-se a la foscor. Et poses a llegir a les tres de la tarda, per exemple, una novel·la apassionant al costat de la finestra de la sala d'estar, i mentre passes les pàgines, el sol declina i l'habitació s'endola sense que te n'adonis, ja que els teus ulls van adaptant-se a la pèrdua gradual de la llum. Només quan ja és pràcticament de nit, se t'ocorre encendre un llum i llavors t'adones del temps que has estat llegint a les fosques. Si en plena vellesa encenguéssim la llum o, el que és el mateix, tornéssim de cop als 20 anys, ens adonaríem dels estralls de l'edat. En no poder fer-ho, tampoc som conscients de les capacitats perdudes, ni de les habilitats adquirides. Envellir és com acostumar-se a la foscor. El dia que la foscor esdevé total, tampoc te n'adones perquè ets mort.
Hi ha un altre assumpte curiós, i és que no s'envelleix de manera lineal. No cada dia o cada any de la vida es baixa un esglaó. De vegades se'n pugen dos, encara que després se'n baixin tres. Hi ha gent que està millor de salut entre els seixanta i els setanta que entre els cinquanta i els seixanta. Tard o d'hora tothom es mor, però en el viatge cap a la tomba hi ha retrocessos considerables, com si en comptes d'agafar l'autopista, es poguessin triar camins secundaris amb revolts i més revolts capaços de retardar i d'invertir fins i tot, sempre de forma temporal, el procés. Això es deu al fet que en el camí cap a la vellesa no només hi intervé la biologia, sinó també la ment.
Fins als metges més biologicistes recorren en alguna ocasió al terme psicosomàtic per explicar un malestar sense causes físiques aparents.
- Això seu és psicosomàtic.
Ningú, però, explica el benestar des d'aquí.
- Vostè té una salut psicosomàtica a prova de bombes.
Mal fet. La ment pot ser un accelerador o un retardador de l'envelliment. Tant o més que la vitamina D, ara tan de moda. Per cert, que se m'ha fet de nit gairebé sense adonar-me'n. Així, tu també et faràs vell.
