La notícia ha passat un xic desapercebuda, però explica coses del nostre món. Tracta dels lavabos d´una entitat bancària de Suïssa, país on dormen calés i divises d´arreu del món, també procedents del diner negre, el narcotràfic, les guerres de diamants, la corrupció i altres històries. Els suïssos decideixen coses del seu cantó nadiu, però mai proposen acabar del tot el lucratiu negoci.

El tema és que les tasses del vàter d´una oficina de la banca privada, per a clients vip, i els wc de diferents bars propers, van quedar obturats: un problema higiènic. En anar els eficients lampistes helvètics a socórrer els afectats van trobar un munt de bitllets de 500 euros esmicolats, retallats i llançats pel forat del vàter, que taponaven la canonada. Qui és capaç de perdre d´aquesta manera milers d´euros, en lloc d´aprofitar-los en coses consumistes? Perquè no donar-los a una ONG que toqui problemes socials? A la primera persona que trobis pel carrer, o a la cambrera que et serveix la fondue o la raclette de formatge al restaurant, i et regala un somriure?

Els que entenen de delictes econòmics ho expliquen: la sospitosa podria ser una clienta espanyola que, nerviosa per canvis en la legislació helvètica, volia desfer-se dels bitllets. Una altra versió: era la testaferro, la dona de palla d´algú important. I aquest algú no li va pagar la quantitat que va dir que abonaria. No va fer real el compte promès a una illa remota del Carib, malmesa per huracans que tenen noms de dona; a Singapur o en un paradís fiscal pertanyent o hereu de Sa Graciosa Majestat. La persona que amagava els calés sota el nom d´una dama anònima, en la tradició dels Bárcenas i la dinastia Pujol, sense la mare superiora, com els Lazarillos que es fan i desfan a la pell de brau, que són tan iguals a Catalunya com a Galícia i Andalusia; que apleguen els delictes de mafiosos, polítics o famosos; aquí, i a la Xina Popular; a l´Empordà i la Cerdanya; no va complir. I la senyora, emprenyada com una mona, la dona que s´arriscava a l´atac d´Hisenda, va dir que si ella no era rica, els diners amagats de la caixa de seguretat, que no sabia com treure del país i no podia traspassar, es destruirien. Solució radical, però que mostra que els diners, en aquest cas, són per a qui els roba. Un «la maté porque era mía» del bitllet signat per M. Draghi, senyor de les rendes i impostos del ciutadà europeu. Diners destruïts, i tots muts i a la gàbia.