Francament, aquesta setmana se'ns ha fet llarga. Llarguíssima. Si no fos per l'ajuda de Mariano Rajoy i la recomanació de l'ONU, ens la podríem haver estalviat. Però cada dia que passa contribueix a lligar més i millor l'allioli nacional. Si això surt bé ens quedarà una país interessant. No paren d'arribar iniciatives de totes bandes, de totes les edats i de tots els sectors. Si ara em preguntessin què és una revolució diria que és l'acceleració del temps i la compactació de la matèria. Creativitat en estat pur.
Venen ganes de parafrasejar Blade Runner: «He vist coses que no creuríeu». Lletrats cridant a l'uníson que volen votar davant del TSJC, veïns d'escala organitzant-se per anar al seu col·legi a custodiar les urnes, la creació de comitès de defensa del referèndum (CDR) arreu, un vídeo del saló del porno en què reivindica la normalitat de decidir, Assange piulant en català, el públic del Liceu cantant Els Segadors. Mai no havia sabut per tants canals la seu del meu col·legi electoral. Moltes àvies han guanyat deu anys de vida manifestant-se al costat d'adolescents. I joves veient que sí, que les coses es poden canviar. Vist amb el temps aquest camí tan llarg que hem fet, amb les seves marrades, ha servit, sobretot, per enfortir-nos.
Predir què passarà demà és impossible. Venim d'una setmana elèctrica. Els que volem votar estem contents, preocupats, il·lusionats i neguitosos. Tot alhora. Cal calma, serenitat i organització. Mai no s'ha fet res així. Ara sabem, però, que si en alguna cosa podem confiar és en nosaltres mateixos. Uns quants anys entrenant-nos cada 11 de setembre ens han de fer servei. Això no acabarà pas demà, però haver-ho viscut ja em sembla un privilegi.
