Les societats estables són molt avorrides. Si no tenim la mala sort de patir un accident o un cataclisme, són molt escasses les possibilitats de viure experiències d'aquestes que es consideren «impactants», ja saben, d'aquestes que algun dia puguem explicar als nostres nets amb la lleu esperança que ens escoltin mentre juguen a la Play. En una societat relativament pròspera i segura, les circumstàncies de la vida no solen ser cridaneres: pagar hipoteques, ser acomiadats de la feina, complir un horari, perdre hores en un embús, patir humiliacions diàries per les condicions en què se'ns obliga a treballar, viure separacions i morts de familiars i amics, algunes d'esperades, altres inesperades: això és tot. Per descomptat que també hi ha moments de plenitud i instants d'alguna cosa que no sabem gaire bé com definir -goig, alegria, felicitat-, encara que aquests moments no solen ser abundants. La resta de la vida se'n va -se'ns en va- en fets que cap contemporani nostre ens podria envejar: baralles amb els bancs, disputes amb veïns, rutines extenuants -pares amb Alzheimer, parelles que no ens entenen, fills que no fan el que ens agradaria que fessin-, és a dir, el lent desgast de la convivència familiar i de la vida sense cap esplendor. D'aquí ve, suposo, l'afició pels esports de risc: fer submarinisme en una cova subterrània o llançar-nos des d'una muntanya en un parapent ens fan creure que hem fet alguna cosa que realment valia la pena.

I de sobte apareix la mobilització independentista catalana. La Revolució dels somriures! Una insurrecció en la qual no hi ha trets ni cops de porra, almenys de moment (toquem fusta), sinó una experiència tan apassionant com pujar a les muntanyes russes de Port Aventura. Ningú sembla plantejar-se les coses elementals que sabien els nostres avis, els que van viure l'estiu del 36, és a dir, que les coses comencen però mai se sap com acaben i que les revoltes no són mai pacífiques ni tranquil·les. Però això importa poc perquè vivim -sort en tenim- en societats que ens han fet creure que no pot passar res irreparable. I fins els més pessimistes d'entre els independentistes somien, si les coses es posen lletges, amb un Mandela o amb una miraculosa intervenció d'Europa en l'últim minut que salvi les coses. De moment no hi ha cap signe que pugui aparèixer un Mandela català que convenci el món que la revolta és justa i necessària. I tampoc hi ha notícies d'una intervenció miraculosa d'Europa. Però és igual, totes les evidències i totes les realitats palpables s'han dissolt en l'aire. I la insurrecció segueix exercint el seu atractiu imparable, sobretot entre els joves.

Fa poc em van explicar que una noia de Manacor havia anat a Barcelona a participar en la mobilització a favor del referèndum. És clar que aquesta noia vol viure un fet «històric», que encomani d'èpica la seva vida avorrida i pedestre. És normal que així sigui. La idea de la independència catalana té la facultat de mobilitzar a tothom: els vells creuen que es tornaran joves; els corruptes, que els seus delictes seran oblidats; els que no tenen feina, que en trobaran de seguida; els que fan classe en un institut, somien ser nomenats agregats culturals a Lituània (o cònsol a Nova York!); els jubilats somien doblar la seva pensió; els joves fer-se el selfie de la seva vida al costat de la noia o el noi de la qual s'enamoraran per sempre; i tothom somia viure aquest succés meravellós que donarà sentit a la seva vida, per la resta molt poc interessant.

Sí, molt bé. Però no sé si aquesta noia sap que ningú sortirà beneficiat si arriba la independència: ni els catalans ni els altres espanyols, perquè tots haurem de pagar un alt preu en termes de retallades -encara més- en les pensions i en les ajudes socials i en tots els serveis públics. La independència no portarà més riquesa ni més felicitat ni més diners públics per a polítiques socials, sinó disputes eternes per veure qui es fa càrrec de l'immens deute públic espanyol. Espanya deu un 100% del seu PIB i Catalunya té el seu deute públic al nivell del bo porqueria. Mirin com de prop som tots de la utopia i de la felicitat irrevocable.

El 1942, en el seu exili de Mèxic, el novel·lista Joan Sales, que havia estat comandant de l'exèrcit republicà, va proposar a altres antics combatents catalans lluitar amb els aliats en la guerra d'Europa per alliberar Catalunya de la dictadura franquista. La proposta va tenir cert èxit, fins que els dirigents de la Catalunya republicana a l'exili van decidir que era massa arriscada i la van deixar caure en l'oblit. L'altre dia va circular per Twitter una foto d'alguns dirigents de les mobilitzacions independentistes prenent copes a la terrassa de Can Fuster, una de les cocteleries més cares de Barcelona. La revolució dels somriures! Em pregunto què diria Joan Sales si pogués veure coses com aquestes.