Com que soc matiner de mena, avui m´hauré llevat d´hora. Esmorzaré amb aquella calma mandrosa dels dies de festa, però amb un cert neguit també, un neguit esperançat i crític, barreja d´emocions i dubtes. També soc escèptic de mena, tot cal dir-ho. Però amb tots els recels i prevencions, sense triomfalismes patriòtics ni cap esperit messiànic, enfilaré el camí del col·legi electoral on tantes altres vegades he votat. Hi aniré amb la meva filla, perquè vull que visqui i entengui i s´amari de l´exercici democràtic que els seus avis i besavis, per exemple, no van poder practicar durant molts anys.
Aquests últims dies el nostre país ha patit un assetjament bàrbar, demencial i barroer, fruit de la mentalitat retrògrada, la ignorància i la ineptitud política. El Govern espanyol, i tots els que tàcitament i en silenci li han donat suport, ha actuat de manera vergonyosa, recorrent a la repressió, la intimidació i la manipulació informativa. Ha privat els catalans dels drets civils més elementals, els ha menyspreat i els volgut humiliar amb la prepotència malaltissa del poderós. Ens ha tractat d´estúpids, d´éssers adoctrinats i encegats, sense matisos, com si fóssim un ramat en comptes de persones diverses i complexes. Ha volgut ofegar financerament i jurídicament tot el país, paralitzar-lo i segrestar les seves institucions. I encara pitjor, ha atiat l´odi -que tants rèdits electorals li dona- i ha buscat el conflicte i l´enfrontament per tenir una coartada per usar la violència (algú recorda un desplegament semblant de forces policials?). Davant aquests procediments, la gent ha actuat de manera pacífica però ferma, ha salvat amb imaginació i humor les censures i prohibicions, i, definitivament alliberada de la por, s´ha enfortit i s´ha encomanat l´esperança.
Com qualsevol altre país, alberguem grans qualitats i grans misèries, actituds exemplars i d´altres de mesquines. És per això que el procés ha tingut, també com qualsevol altre, els seus punts negres, defectes i errors. Però després de tots aquests anys de turbulències i vacil·lacions, potser sí que hem arribat a un punt culminant. Al final, em sembla, un objectiu comú haurà unit tota aquesta gent d´ideologia i principis tan diversos (mestres, escriptors, músics, bombers, pagesos, estudiants, funcionaris...): la defensa de la llibertat i, sobretot, de la dignitat.
I ara introduiré el meu vot a l´urna i me´n tornaré cap a casa perquè el sofregit de l´arròs, com tot el que val la pena a la vida, vol calma, paciència i, també, un pessic de sal.
