El que està passant aquests dies és apassionant. Estem vivint una revolució en línia, a temps real. La quantitat d´articles d´opinió és una cosa mai vista, és un regal per als que ens agrada llegir, pensar, opinar, enfrontar idees. Aquest debat ha de ser bo per força, sempre que no acabi amb violència.

El magistrat Luis Rodríguez Vera, portaveu de l´Asociación profesional de la magistratura en Cataluña, va ser entrevistat a la Ser la setmana passada. Deia mostrar-se indignat «ante este movimiento de fuerza que se està preparando contra una resolución del Tribunal Constitucional... quieren ganar en la calle lo que no han obtenido en el marco constitucional». Segons ell, els preocupa que algú amb responsabilitats polítiques trenqui el marc constitucional, acudeixi a la força que li pugui donar la gent al carrer i que això s´entengui com democràcia. «Es una perversión de como se entiende una democracia... cuando la democràcia es poner límites al poder, però estamos asistiendo a un poder que se cree sin límites». Segons ell, a Catalunya vivíem en una societat admirable, envejable, solidària, que respectava els drets de les minories com en cap altra part d´Espanya.. i de cop hem entrat en un malson, en un infern, en la que els magistrats són assenyalats com els enemics del poble, els que posen límits al poder... Diu que «ha sido terrible, y además se nos está enfrentando a una gente que no es ajena a nosotros, son nuestros amigos, gente con la que compartíamos mesas, se estan rompiendo famílias... Nuestros sentimientos no importan. Esta situación desconoce los derechos de una minoria en Cataluña. Nosotros tenemos que intentar defender estos derechos, no aplicamos la ley por capricho, la ley defiende fundamentalmente el derecho del minoritario».

Em sembla una opinió clau per entendre moltes de les coses que passen. Segons el magistrat, la democràcia només és un paquet de lleis que serveixen per posar ordre a la societat. És com si per a mi, engi­nyer, fos un conjunt d´equacions per calcular el que és correcte i el que no. La democràcia és -o hauria de ser- molt més que un munt de lleis: és la capacitat d´escoltar l´altre, la tolerància, el diàleg, el consens i, molt important, el respecte del minoritari. Justament el jutge es queixa d´això: ell se sent minoritari a Catalunya i avui se sent menystingut per una massa que ha sortit al carrer. I per què no anem més enrere i ens preguntem si la minoria catalana no ha estat maltractada durant decennis dintre Espanya? Ell prefereix defensar la seva minoria a Catalunya fent ús de la majoria a Espanya que impedeix cap encaix raonable de la situació catalana dins de l´Estat. Més greu és veure que aquest és un jutge que un dia, tal vegada, ens jutjarà a nosaltres. Sembla evident que una part important de la nostra societat té grans diferències respecte a la mentalitat d´aquest jutge (i tots els altres a qui representa). Hi ha molt camí per recórrer.

Un dels articles d´aquesta setmana explicava que la situació a Catalunya és fruit d´una assimilació que Espanya ha volgut fer des de fa 300 anys i que no ha reeixit. França ho va fer amb èxit: va absorbir totes les llengües i cultures del país. Suïssa no: van construïr un estat amb cantons que protegeixen la cultura, manera de fer i la llengua de cada territori que la compon. Per tant, no hi ha gaires solucions ni matisos: o es va a una solució a la francesa o cap a una a la suïssa. Quedar-se dins d´Espanya, a banda de requerir que es pugui pactar la completa autonomia financera i cultural, implicarà que el Tribunal Constitucional perdi les funcions que ens han portat a la situació actual, la dinàmica d´una separació de poders barroera. Dubto que Espanya ho accepti mai.

De fet, l´enfrontament que vivim és un enfrontament de maneres de fer, d´estils de vida, d´economies diferents. Les paraules del jutge mostren que ell, la classe dirigent de Madrid i l´opinió mediàtica espanyola, es troben a anys lluny de la nostra manera de fer. Aquí es pensa en global i allà en antic, en les comes i en els accents dels textos de les lleis. L´anècdota que explica això són les urnes: 10.000 guàrdies civils han buscat les urnes per totes les fàbriques catalanes quan s´havien comprat a la Xina i estaven en un contenidor al port de Barcelona, davant el creuer d´en Piuet.

Aquesta manera de pensar, que un té la força de les lleis i la pot emprar per imposar criteris i abusar d´altres, és una acció pròpia del segle XIX quan les lleis s´aplicaven fent ús de la força bruta, les amenaces i les tortures. Així ho van fer durant la ­guerra de Cuba i també a la guerra civil i la postguerra, que va allargar-se fins l´any 1976. Però avui, amb l´obertura del món, on es compra i es ven arreu, on les comunicacions són instantànies, on els estats formen part de pactes més globals... és impossible voler aplicar els criteris del segle XIX sense sortir-ne escaldat. I això és el que ha fet l´elit de Madrid; ha fet valer el seu control sobre les lleis, el domini sobre l´estament judicial, per frenar la protesta catalana, farta d´un abús i menyspreu que fa segles que dura. Ha volgut posar portes al camp. No ha vist que la creativitat, la imaginació i la organització d´una societat catalana en xarxa és capaç de superar tots els entrebancs que es vagi trobant. Perquè aquesta il·lusió massiva és una energia imparable en el segle XXI. Avui ho veurem.