En els darrers temps es parla molt de Colòmbia als mitjans i, gairebé sempre per explicar el seu llarg i difícil procés de pau. Aquest preciós país de vegetació majestuosa i gent alegre i xerraire, ha viscut dècades de violència extrema vinculada a la droga i les guerrilles. Sovint és difícil separar una i altres ja que les seves relacions, especialment en el finançament, han estat estretes, tot i perseguir objectius ben diferents, els uns enriquir-se, els altres prendre el control del país per la força i imposar el seu ideari.

El que és clar és que durant molts i molts anys, entre els uns i els altres, sense oblidar l´ajut d´una administració corrupta fins a la sacietat, no han deixat viure la gent en pau i ara, per fi, sembla que aquesta pau va prenent forma. És una pau complexa, difícil d´assolir, ja que requereix quelcom tan humà com la mateixa violència: el perdó.

I aquí és on apareixen els nostres protagonistes: Sebastían Marroquín i Jorge Lara. El cognom d´un d´ells pot donar pistes ja que és el fill de Lara Bonilla, el ministre de Justícia colombià assassinat per ordre de Pablo Escobar a la sagnant dècada dels vuitanta del segle passat a Colòmbia.

El nom de l´altre no ens diu gaire cosa, però molta gent ja sap a aquestes alçades que es tracta del fill de Pablo Escobar, Juan Pablo, que va haver de canviar d´identitat un cop mort el seu pare. Un pare que ara és més conegut que mai gràcies a sèries de televisió i documentals, i és que va ser un personatge realment de pel·lícula. Nascut en una família humil, es va convertir en un dels homes mes rics del món traficant amb cocaïna. Tenia una vida de luxe desenfrenat i extravagàncies, alhora que construïa cases i escoles per als més necessitats. Era un cruel assassí que no dubtava a posar preu al cap de qui fos, alhora que era un espòs, fill i pare afectuós que sempre es preocupava pels seus. Ambigüitat en estat pur!

Però no en va tenir prou amb la riquesa i va voler arribar a ser president del país, volia controlar-ho tot, fer de Colòmbia la seva gran finca. I a punt va estar d´aconseguir-ho, ja que va arribar a ser congressista gràcies a una mescla de populisme i corrupció. I aquí es on va topar amb Lara Bonilla, que va ser el primer d´assenyalar-lo com a traficant i obligar-lo a deixar el seu escó. Va signar la seva sentència de mort i la de molts altres per fer les coses bé, per voler un país en pau i no sota el control dels narcos.

Els nostres dos protagonistes s´han trobat fa poc gràcies a la perícia d´un documentalista que els ha convençut per explicar les seves històries. Històries molt paral·leles, ja que ambdós van créixer enmig de la violència, l´un amb un pare botxí i l´altre amb un pare víctima. La trobada, tensa i difícil al començament, ha resultat ser una teràpia per a tots dos, igual de víctimes al cap i a la fi. Adolescències marcades per l´exili, la pèrdua d´identitat i, en el cas de Sebastián, per l´ocultació durant molts anys de qui era el seu pare. Però s´han trobat dos homes joves que han entès que no eren tan diferents. Tots dos van tenir la mateixa reacció violenta i de set de venjança en saber la mort dels seus pares. I tots dos la van descartar immediatament sabent que, si no, entraven en una espiral de violència sense fi. El fill de la víctima ha perdonat el fill del botxí, si és que hi havia quelcom per perdonar. Potser l´ha vist tan víctima com ell.

La seva actitud és molt més important i transcendent en un país com Colòmbia del que purament afecta l´àmbit personal. Estem davant d´un exercici de perdó en un país que necessita més que mai aquest tipus de gestos, difícils i generosos, si vol viure en pau definitivament algun dia.