Els dirigents secessionistes tenen poca confiança en l´èxit de la seva empresa. Quan des de l´Estat, del qual, afirmen, estarem separats en menys d´un mes, se´ls imposa una multa o se´ls adverteix de possibles responsabilitats, quina estampida d´alts funcionaris, síndics electorals triats entre col·legues, responsables d´empreses sanitàries i Consorci escolar de Barcelona! A tots els fugitius se´ls acomiada amb reconeixements pels grans mèrits i aportacions a la causa de la democràcia i la llibertat fins que les cames els han fet figa.

Per als directors escolars, però, el tracte és diferent. Passa com amb els alcaldes de poble, Girona inclosa. Mentre a Barcelona no es compromet l´alcaldessa -a canvi que faci la papallona fins avui-, als alcaldes de poble se´ls envia un paperot pel qual se´ls assegura que res han de témer si faciliten espais i el que calgui per desobeir les ordres de la Judicatura. Si s´ho creuen, bé. Si no, se´ls invita a deixar el càrrec. La infanteria serveix per això, perquè s´hi deixi la pell.

Per mantenir els directors escolars enquadrats, s´escenifica un vodevil amb consellera i president: un lliurament simbòlic -no històric, en aquest cas- de claus dels centres i el president assegura que queden lliures de tota responsabilitat. Com si fos el rector de Calella perdonant els pecats. Tota una munió de personatges -que ves a saber qui i què eren- agraeixen il·luminats les paraules presidencials. Acte inquietant pel que té de presa de pèl i desconsideració als directors. Els tenen per l´últim mico al qual es pot acontentar amb qualsevol relat. Però el més preocupant no és això. Són els directors que permeten empastifar de banderes sectàries les seves escoles, convertir-les en centres de formació de l´esperit nacional, escampar «valors» com desobeir les lleis que regulen la convivència, substituir el pensament lliure i crític per l´únic i uniforme, fomentar el gregarisme i, a l´hora de jugar-se alguna cosa, ser poc valent. Ni gestió democràtica dels centres ni escola laica, lliure i eficient: la mainada no millora ni en coneixements ni en competències.

Sempre queda l´esperança que, ­almenys avui, tothom actuï amb seny i serenitat.