De petit, parlava en català a casa, amb la família, amb els amics, al patí, al carrer. A tot arreu, menys dintre de les aules: el castellà hi era obligatori. Els mestres, catalans tots, et parlaven en castellà a classe i en català a fora. Quan passaven llista, jo era en Jorge Xargayó. En la resta d´àmbits de la meva vida, en Jordi. Ho portàvem amb naturalitat. Era el que hi havia. A les cases, no es parlava de política. Prou feina tenien les famílies a subsistir i a pujar els seus fills. Tampoc disposàvem de canals d´informació. La televisió (canal únic, franquista) feia poc que havia entrat a les llars, i a moltes ni això. Parlo de quan jo estava a punt de complir 9 anys. Va ser aleshores quan vaig descobrir que hi havia un conflicte amb el català i el castellà. Segurament no vaig pensar en cap conflicte. Aquesta paraula no forma part del món innocent d´un nen de 9 anys que, com la majoria, anava a l´escola i jugava a futbol al carrer. Sí, vaig saber que a un cantant, Joan Manuel Serrat, li prohibien cantar en català a Eurovisió i que el seu lloc l´ocuparia una tal Massiel. Se´n va parlar molt durant unes setmanes. A fora del meu col·legi, l´antiga Annexa, va aparèixer una pintada. No recordo exactament el contingut, però sí que parlava de Serrat i el català. No gaire més tard, els Reis ens van portar el primer tocadiscos a la meva germana i a mi, amb dos discos de regal. Un d´ells era de Joan Manuel Serrat, aquell jove rebel, que ja formava part de la meva vida. Unes ponderades declaracions seves, en exercici d´allò que en diguem llibertat d´expressió, però que molts no accepten llevat de la seva, l´han convertit en un empestat per a una part de la societat catalana. A l´altre costat, linxament a Gerard Piqué per un simple tuit. També donava una opinió. Els radicalismes tracten d´ofegar-nos. No sé si algú ha pensat que les peces d´una trencadissa ja no es poden recompondre. Sento enveja d´un país avorrit com Suïssa.
