La fractura entre Catalunya i Espanya s´ha consumat pel fracàs de la política, que ha pervertit l´art de trobar la millor solució per a cada problema fins a transformar-lo en la tècnica d´agreujar els conflictes, ni que siguin latents; el fracàs de les administracions, que han marginat el servei públic en benefici de la servitud al seu públic; el fracàs de la policia, que ha descarregat en forma de violència física la ràbia dels seus responsables o de passivitat còmplice el desig dels seus ideòlegs; el fracàs del periodisme, que ha renunciat al rigor i la precisió a favor de les banderes que defensen els editors i, fins i tot, els professionals que viuen d´una manera més precària; el fracàs de la suposada majoria que històricament havia preferit quedar-se a casa, perquè, en la societat actual, si algú no es fa veure ni crida ni piula, es converteix en un ens invisible i mut, irrellevant, pràcticament inert. La derrota és tan àmplia i la divisió, tan profunda, que resulta difícil saber a qui i a què direm «hola» en un futur proper. Però és evident que hauríem de començar a acomiadar-nos de l´extensa llista d´actors, elements i comportaments que ens han arrossegat a aquest punt.
