A Ramon Sitjà
Arnau Duran Ferrero
Hem rebut la notícia que ha mort als 93 anys en Ramon Sitjà, un dels pares del bàsquet a Girona i fundador del club on he jugat més anys de la meva vida, el Sant Josep Girona.
Vaig començar a jugar a bàsquet al Sant Josep amb set anys, la temporada 98-99, i vaig seguir al mateix club fins als 18 anys. A en Ramon el trobaves a totes hores al pavelló, formant un trio inseparable amb en Pere i en Paco del bar. El recordo, a principis de temporada, fent totes les fitxes dels jugadors del club, que no eren pocs. Seia sempre a la seva taula a la primera habitació a mà dreta. El recordo entrenant-nos quan érem minis. Nosaltres, des de la innocència i desvergonya de la infantesa, ens en mig rèiem preguntant-nos que què carai ens havia d´ensenyar aquell home d´edat avançada. Ens posava en fila al tir lliure i ens feia tirar amb només una mà recalcant que l´altra, normalment l´esquerra, només havia de servir per acompanyar el moviment del tir, i quan parava l´entrenament per donar instruccions, ens feia posar la pilota entre les cames perquè paréssim atenció a les seves explicacions. Ara, amb alguns anys més a l´esquena i una altra perspectiva, em considero un gran afortunat d´haver pogut gaudir de la saviesa, el temps i l´estima pel bàsquet d´en Ramon.
El 18 de juny de 2016 vam assistir al seu homenatge i al reanomenament del pavelló de Sant Josep amb el seu nom. En Guardiola va ser el mestre de cerimònies d´un acte que a en Ramon li va fer molta il·lusió. Al final de l´acte m´hi vaig acostar i a la mirada ja li vaig veure que em reconeixia. «Ramon, em recorda?», li vaig dir. «Oi tant, tu ets en Duran». I estic segur que encara, als seus darrers dies, hauria estat capaç de reconèixer gran part dels jugadors, nens i joves, que han passat per les files del club.
Gràcies, Ramon!
Jo no ho faria, Charly...
Francesc Xavier López Vegas. GIRONA
Perdoni, Honorable President, que m´adreci amb el vocabulari de Far West amb el que he titulat aquesta carta al diari. Ho faig amb la confiança de la proximitat de tenir tanta relació amb el poble d´Amer, i la nostra trentagenària coneixença d´excompanys de feina al Punt Diari, i a les acaballes de totes les barres de bar de la Girona d´aquells temps, ja que també la feina ens feia plegar tard, i força que vam aprendre, tots plegats, d´aquelles hores, soles.
Li recomano que no compleixi els termes de la llei que va ser suspesa pel tribunal constitucional, i que el més elevat representant de la justícia a Catalunya ha titllat d´il·legal. Ho escric un dia, diumenge, que he dedicat a visitar un noiet de trenta anys a la presó de Quatre Camins, que en porta set de tancat, perquè degut a la seva patologia psicòtica i al consum d´heroïna va demanar diners a vianants, sota amenaces, i a un altre de 56 anys condemnat a 35 anys de presó per assassinar una noieta de 37 anys, quan es trobava turmentat, acorralat i aïllat, com manen els cànons, de l´era moderna.
T´ho dic, i perdona que et tutegi, en aquesta segona fasse, perquè per molt que molta gent pensi que no seria just que una bona persona, d´una bona família, i per una causa a la qual et consideres abocat per l´entssiasme i la il·lusió de la gent, entri a la presó, si declares, com et demanen els que no hi hauran d´anar (a la presó) la Independència de Catalunya, sense el vistiplau de dues terceres parts de la cambra de parlamentaris, tornaràs a infringir la llei, i en aquest cas concret, et convertiràs en responsable d´una de les conductes que la llei, la mateixa que té aquests dos nois que he comentat al principi de la carta a la presó indeterminadament, puix el temps, (allà a dintre, encara que hi tinguin una piscina perquè la comissió fou atractiva) és una altra història, castiga el vigent article 472.5è, amb pena de reclusió de quinze a vint-i-cinc anys, i ni tu, amic meu, ni les teves filles, ni tota la teva familia, ni tots els teus seguidors, no mereixen tal inevitable càstig. Diguin el que diguin els teus assessors, Carles, i tornant al Far West, no t´ho tornaré a repetir altra vegada. (No hi haurà temps).
No, jo dic no!
Rosa M.Esteller Elias BARCELONA
Dic no a la mentida de la «Catalunya trencada»: és Terra d´acollida, tolerant, respectuosa d´ideologies, i sempre ho serà!
Dic no a la tergiversació de fets que s´han difós per justificar la càrrega policial contra gairebé 900 innocents l´1-O.
Dic no a la calúmnia que s´ha divulgat per minimitzar el triomf del Sí, posant dubtes en la seriositat de la votació: un greu insult als que controlaren el procés.
Dic no a un discurs que no dedica ni un mot als ferits, no proposa diàlegs i defensa el poder.
Dic no al malestar que sentim, i que vencem amb força d´esperit, pacifisme i bons sentiments; tot confiant que Europa reaccioni com cal.
I us demano als no independentistes i als que ho som, un sí a la democràcia i als valors. Un sí a l´esperança de gaudir d´un país net de cor, on els drets humans, la concòrdia i el progrés, siguin mirall del Món.
La majoria silenciosa
MIQUEL BORRELL SABATER SANTA COLOMA DE FARNERS
Per fi sabem quina és la famosa majoria silenciosa del senyor Rajoy a Catalunya: 1 milió si som benèvols; els independentistes, 2,5 milions. Ja s´ha acabat menysprear les xifres de manifestants de cada onze de setembre excusant-se en la majoria silenciosa, ara ja minoria després de la manifestació del 8-O. No són tants, veritat senyor Rajoy? I un prec a la Inés Arrimadas: deixi de menysprear la majoria parlamentària independentista al·legant que només representa el 48% dels votants catalans, com diu cada vegada que obre la boca. El seu amo, el PP, perquè vostès en són la seva marca blanca, desgoverna i destrossa el país amb només un 28,7%! dels vots dels espanyols i un miserable 11% dels vots catalans. Si us plau, callin i escoltin les propostes de la majoria catalana.
