Si es reflexiona sobre els esdeveniments que han passat des del 6 de setembre al 10 d´octubre a Catalunya, es poden detectar elements constitutius dels prolegòmens d´una insurrecció de masses, atiada per les pròpies institucions autonòmiques i amb el protagonisme de l´Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i Òmnium Cultural.
De fet, el full de ruta de l´ANC és un pla per a la conquesta del poder, remodelat quan ha calgut per adaptar-se a circumstàncies imprevistes tant dels resultats electorals com de la pressió de la CUP.
En aquest document es definien les diferents etapes que conduirien a la independència. En una primera etapa, la tasca se centrava en campanyes d´agitació i propaganda en moments puntuals. Els eslògans disfressaven l´objectiu de la secessió amb enganys i mentides, com un inventat dret a decidir o la defensa de la democràcia davant un estat autoritari.
Es tractava d´acumular forces favorables al procés amb mobilitzacions de masses per reforçar els ànims dels convençuts, escampar emocions per sumar els tebis i esperonar els partits independentistes a tirar pel dret.
Aquesta fase culminava amb les sessions parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre en què es perpetrava un cop de mà que, en l´accepció tàctica, és una acció de curta durada efectuada per sorpresa i amb audàcia. L´aprovació de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat establia les bases d´un ordenament jurídic al marge de la Constitució i de l´Estatut.
La segona etapa adquiria una dinàmica insurreccional instrumentalitzant la Diada de l´11 de Setembre, l´actuació judicial maldestre del 20 de setembre, el referèndum il·legal de l´1 d´octubre juntament amb l´actuació repressiva del govern de Madrid.
El camp estava adobat perquè les mobilitzacions del 3 d´octubre, batejades per les institucions com una «aturada de país», s´assemblessin més a una jornada de tancament patronal que a una vaga general.
El pas següent, si es compleixen els pronòstics, és un cop de cap en forma de solemne o ensucrada declaració unilateral d´independència, amb efectes immediats o diferits, que aprofundirà la fractura entre els que volen marxar d´Espanya i els que s´hi volen quedar.
Ara bé, proclamar la independència no és conquerir el poder. És a dir, del dit al fet hi ha un gran tret. Caldrà una tercera etapa per consumar un cop d´estat, perquè una situació de doble poder no pot durar gaire. L´acció de l´estat central serà tan contundent com permeti la correlació de forces. La reacció serà convocar una vaga general indefinida que podrà provocar enfrontaments violents? O s´imposarà el seny?
La solució al dilema? Doncs, al president sempre li quedarà Lluís Llach per cantar «la gallina ha dit que no, visca la revolució».
