Quan jugava a futbol amb el Quart, al porter sempre li venia cagalera abans de sortir al camp, just quan l'entrenador ens donava les últimes instruccions. El noi les escoltava tancat al vàter tot fen força amb els budells, i el míster, després de preguntar-nos a tots si l'havíem entès, es girava cap a la porta tancada del lavabo i cridava: «Tu també ho has entès, Josep?»
— Mmmpffxííííí.
La por és una cosa molt humana, a vegades es manifesta canviant de cotxe sota d'un pont per anar a votar allà on no hi ha embolic, a vegades amb l'obertura dels esfínters. Com que el porter no podia canviar de cotxe i sortir per potes com en Puigdemont l'1-O, cagava. Els nens de la meva generació sempre havíem pensat que a sota d'un pont hi vivia en Carpanta somiant pollastres a l'ast. Això ha canviat, ara quan sortim en família i trobem un pont, el meu fill petit em fa mirar a sota, a veure si hi ha algun president. De moment no hem tingut sort.
Ens ho podíem haver imaginat. Era d'il·lusos pensar que, qui nou dies abans protagonitzava una fuga presidencial que ja ha passat a la història de l'esperpent al costat de la del Dioni, aniria al Parlament a fer alguna cosa més que arronsar-se. El valor ve de fàbrica, no s'adquireix en nou dies. No es vegi això com una crítica, al contrari, la por és el que ens fa subsistir com a espècie.
Jo mateix em poso al lloc del pobre Puigdemont i, si hores abans de sortir a proclamar la república, perdó, l'«estat en forma de república», veig per TV3, precisament la TV3 que tant ens ensabona, aquella reunió informal de Junqueras, Marta Rovira i el president d'Òmnium en un pati, corro a buscar un pont, canvio de cotxe i no paro fins a França. I que em busquin.
Tots els catalans no adduïts que van veure el trio discutint sobre el procés, la CUP, el futur i Catalunya, es van adonar d'un fet incontestable: no hi ha pla B. No hi pot haver pla B per la senzilla raó que no hi ha pla A. Tot és improvisar, tirar endavant i a veure què passa.
Els tres personatges parlaven del futur de tots nosaltres amb la mateixa despreocupació que els amics parlem a la barra del Fogons dels pits de la cambrera. I amb igual actitud d'homes d'estat. Només que, per assolir l'objectiu, nosaltres estem disposats a buscar la pròpia ruïna, no la de la resta de catalans.
En Puigdemont devia veure clar que ens acostem a alguna cosa més greu que el desastre econòmic i polític del país: ens acostem al ridícul més absolut, si és que no hi estem ja immersos. Per això enlloc de l'esperada declaració d'amor a la nova república va optar pel tòpic que tots hem patit algun cop: t'estimo molt, però només com a amic, és que no estic preparat per a una relació.
Després, els catalans van tenir unes hores de depressió, però aviat van començar a veure l'ampolla mig plena, animant-se els uns als altres com es fa amb l'amic a qui ha deixat la dona: cosa que no estaria malament, si no fos que l'ampolla està del tot buida. De fet, mai no hi ha hagut ampolla, ni cambrer que la servís, ni bar on demanar-la, i l'empresa que les fabricava ha marxat de Catalunya. Amb tots aquests factors, és comprensible que en Puigdi comparegués una hora tard.
— Toc, toc. President? Es fa tard, hauria d'anar sortint. Abans potser hauria de saber que han marxat dotze empreses més, que Europa ens gira l'esquena, que en Rajoy prepara el 155 i que el poden condemnar a presó. President? Ho ha sentit?
— Mmmpfffxííííí.
