Llegeixo C. Milosz aquests dies. La seva poesia acompanya el color d'una llum que aprofundeix els primers tons ocres de la tardor. En un dels seus poemes, apareix un home vell, despectiu, de cor negre, que se sorprèn en descobrir que ja no és jove i que el món -el seu món- se li comença a escapar de les mans. Parla i preferiria no parlar, sinó entendre allò que ja no entén. Ha conegut el desig i l'amor, encara que de les passions humanes no va obtenir res de bo. Va perseguir saber com funciona la precisa rellotgeria de la vida i el temps, «però el món anava més ràpid que ell. / I ara només veu il·lusions». I escolta veus: les veus del passat i el soroll de la seva època que l'envolta, incessant, a «ell, que un cop va voler conèixer la seva pobra vida».
Milosz va ser un poeta i un pensador excepcional, que va viure en un moment i en llocs també excepcionals. Va residir a Lituània, a Polònia, a França, als Estats Units. Va patir els efectes del nacionalisme i del socialisme: les dues forces centrals que van configurar la cultura del segle XX -i, abans, també la de bona part del XIX-. Va conèixer la traïció dels intel·lectuals i el paper de la propaganda. Va sobreviure amb prou feines la II Guerra Mundial -va ser salvat per una monja a la qual mai més va tornar a veure, va creuar Europa en piragua- i va acabar els seus anys com el gran escriptor de la tradició literària polonesa, després d'un llarg exili que el va portar a Califòrnia, un desert sec i rocós, tan diferent als rius i boscos de la seva infància. «On està escrit -es va preguntar- que ens correspongui viure a la terra estimada?».
És una pregunta a la qual no trobarem resposta positiva. Madurem lluny de la llar, expulsats de l'humus fèrtil dels primers anys, envoltats de miratges que es confonen amb l'anhel. «Ara només veu il·lusions», escriu Milosz; però aquests espectres que estrenyen la seva vida són també la conseqüència del fracàs de la joventut, la consciència definitiva que la realitat traça uns límits inamovibles i que les contradiccions humanes -algunes d'elles fonamentals- són insolubles. I hem de conviure en aquest espai blanquinós de la decepció i el desengany amb la societat, amb l'home, amb nosaltres mateixos. Les il·lusions són els fantasmes que recorren el món, deixant al seu pas una esperança esquerdada pel fracàs.
A ningú li correspon viure a la terra estimada, encara que sí en un lloc raonable on es puguin mitigar els danys dels conflictes irresolubles. La postguerra europea va ser, en certa manera, una societat sense grans idolatries, avorrida i tècnica, capaç de gestionar les seves dificultats amb una certa moderació. En el salm 42 de la Vulgata trobem un versicle famós que ens recorda que l'abisme invoca l'abisme: el crida, el sol·licita i aquest es presenta amb tota la seva foscor. És un versicle negre, desesperat, com una icona de l'experiència humana. Davant d'això s'erigeix la democràcia parlamentària que es va implantar a Europa després de 1945: la que reparteix constitucionalment el joc de la sobirania per permetre un hàbil equilibri de poders que evitin aquesta perillosa mirada cap a l'abisme, aquesta fossa comuna de les esperances ermes que converteix qualsevol utopia en un lloc pitjor, molt pitjor del que mai abans haguéssim pogut imaginar.
