Tot i viure Catalunya una situació política d'enorme gravetat, la gent es mereix un parèntesi enmig de tant de discurs monotemàtic.
Així doncs, opinar del Premi Nobel d'Economia 2017 és una ajuda per a la preservació de la salut mental enfront de tanta bogeria.
Richard H. Thaler, el guanyador, pertany al corrent econòmic batejat com «l'economia del comportament» (o de la conducta) que barreja l'economia i la psicologia social.
Aspira a analitzar l'actuació irracional o imprevisible de les persones en determinades situacions i com influeixen les emocions a l'hora de decidir-se.
És una investigació per corregir el concepte bàsic d' homo economicus que, en l'economia clàssica, definia el comportament humà com a racional i egoista.
Ara bé, és a partir d'aquesta interpretació que es va desenvolupar la teoria de l'elecció racional basada en l'existència d'individus que tenen preferències clares i estables, es guien per càlculs cost-benefici i busquen com a principal objectiu maximitzar la utilitat.
De fet, aquesta bajanada, que forma part del pensament únic que s'ensenya a les universitats, sorgeix dels cercles acadèmics de l'Escola de Chicago a la meitat del segle passat.
Era una reacció contra l'economia del benestar que pretenia trobar criteris de benestar social per a la distribució de les rendes i denunciava les falles del mercat.
Per tant, es redefinia la doctrina econòmica liberal per conjurar les crisis del model de creixement econòmic i per barrar el pas a polítiques intervencionistes que s'escampaven per Europa a partir de treballs d'economistes d'orientació socialdemòcrata.
Entre ells cal esmentar Amartya K. Sen, que ha criticat durament els principis de l' homo economicus, per considerar que eren els d'un imbècil social, un ximple sense sentiments, un ser fictici sense moral, dignitat, inquietuds i compromisos.
Així doncs, no seria forassenyat afirmar que Thaler és un fill pròdig dels defensors del liberalisme econòmic. Segurament és un pragmàtic que ha arraconat la ideologia neoliberal extrema per caure en un empirisme vulgar.
En el seu llibre Una petita empenta (2009) descriu com les limitacions de la racionalitat dels agents econòmics els porten a prendre decisions que no són optimes. A partir d'aquesta prKemissa, l'estat hauria de practicar una mena de «paternalisme liberal» que, amb petites empentes ( nudge, en anglès), induís les persones a decidir-se per opcions més racionals.
Aquesta contribució recorda l'expressió animal spirits emprada per John M. Keynes en referir-se a la influència que tenen en economia la naturalesa humana, l'estat d'ànim i la il·lusió. Roda el món i torna al Born!
Vaja, que no hi ha res de nou sota la capa del sol.
