Recordo amb prou feines la dècada en què vaig néixer. La conec pel que m'han explicat i pel que he llegit sobre aquells anys. I també pel que vaig viure com a nen, és a dir, sense consciència del pes de la història. Va ser un temps d'ansietat i desassossec, trufat d'esperances i decepcions. Com qualsevol altra època, amb els seus matisos i peculiaritats. En els setanta, Occident va patir la major crisi econòmica des del Crac del 29 i el relat de la prosperitat associat a la postguerra va començar a esquerdar-se. El petroli pujava i la inflació es disparava sense control. Als Estats Units es temia el sorpasso japonès i alemany, alhora que la derrota al Vietnam -i poc després la presa d'ostatges a l'Iran- feria el prestigi nacional. Al Regne Unit una revolució conservadora començava a concretar-se amb Margaret Thatcher i una altra a l'Església catòlica amb Joan Pau II. La por a les conseqüències d'una nova guerra mundial, que aquesta vegada seria nuclear, formava part del debat diari. El terrorisme, d'arrel més o menys esquerrana, més o menys nacionalista, era una constant en bastants països. Queia Allende a Xile i assassinaven Carrero Blanco a Madrid. Moria Franco i amb ell es deia adeu a la dictadura des d'una transició que no va ser senzilla i que va exigir moltes renúncies. Vist des de la perspectiva d'avui, no deixa de sorprendre'ns que Espanya aconseguís refundar-se d'una manera tan reeixida: quaranta anys d'autoritarisme després d'una llarga i cruenta guerra civil, una crisi econòmica galopant i de gran magnitud -que va requerir de nou enormes sacrificis i de la qual no es sortiria definitivament fins a mitjans de la dècada següent-, el terrorisme de l'ETA, la difícil conjuntura internacional amb la Guerra Freda encara vigent i una societat encara poc versada en els hàbits democràtics. Tot estava per fer i tot es va fer ràpidament: la democràcia i l'europeïtzació, el canvi social i la recuperació dels drets i les llibertats, el desplegament de les autonomies i la posada en marxa de l'Estat del Benestar, els Jocs Olímpics de Barcelona i els èxits esportius.
Però això va succeir ja als vuitanta, quan el món havia canviat per enèsima vegada: havien caigut l'URSS i el comunisme i, de cop i volta, semblava que els conflictes de la Història s'haguessin acabat. O això pregonava en els mitjans Francis Fukuyama. Parafrasejant el poeta castellà, es diria que estrenàvem el món sota una «llum no usada». Una llum, és clar, matinal i bella, virginal i sense ombres.
Això crèiem o vam poder creure. Va ser bonic mentre va durar, que va ser poc: el temps d'un somni. La Història és conflicte i l'instint bàsic del poder consisteix en la força. Per aquest motiu la llei -ai, apel·lar a la llei a hores d'ara!- suposa per als demòcrates un dic inamovible -encara que reformable, és clar- enfront de les arbitrarietats del poder. Hi ha una relació íntima entre democràcia i llei que va molt més enllà del que és tangencial, ja que afecta el seu nucli bàsic. Les lleis constitueixen l'estil de la democràcia enfront de la supèrbia del poder -una forma d'elegància que fa possible la convivència lliure-. I més quan ressorgeix l'ansietat i de cop i volta la Història torna a galopar desbocada, com acostuma a fer. I el nacionalisme torna a l'Extrem Orient -la pressió imperial és allà excessivament i Rússia es dedica a desestabilitzar Europa i el Brexit alimenta el circuit de la renacionalització de la sobirania i Donald Trump ens mostra com fins i tot als Estats Units el populisme pot enfrontar una part de la societat amb l'altra. I que la bretxa social va en augment perquè senzillament no hi ha manera d'aturar les dinàmiques globals ni les tecnològiques. Som massa humans per deixar de ser-ho. Per fortuna i també per desgràcia.
Ja no queden «llums no usades», sinó que la Història sempre sembla massa vella i al mateix temps nova, per imprevisible i inquietant. Deixar que el món segueixi girant mentre un roman al centre és el que ve a proposar -lleugerament secularitzat- l'emblema dels cartoixans. No perdre el centre significa sobretot no deixar-se portar pel dictat de les emocions i recordar que no tot és legítim. Per molt que el temps -i els seus modes- així ho exigeixi.
