Els esdeveniments d'aquestes darreres setmanes han incidit, també, en les dinàmiques de política municipal. I així hem pogut veure com en uns quants pobles i ciutats, els pactes entre grups i partits posicionats de manera diferent o antagònica davant el «procés» s'han trencat. A Blanes també ha passat. PDeCAT i ERC han deixat en una precària minoria el grup socialista liderat per l'alcalde Miquel Lupiáñez. Aquest, doncs, haurà de buscar noves aliances o es veurà obligat a governar buscant suports puntuals a cada punt. Això, si no sorgeix alguna nova majoria que li arrabassi l'alcaldia.

No soc ni un gran expert ni tinc massa dots d'analista polític. Però m'imagino que les instruccions, les directrius per trencar aquest tipus de pactes deuen venir des de «dalt». De la mateixa manera que, en algun moment, des de «dalt», invocant el pragmatisme i la governabilitat d'un municipi, s'han beneït aliances ben allunyades ideològicament, ara s'ha decidit que el moment requeria clarificar posicions i deixar en precari els qui no defensen posicions netament sobiranistes.

No tinc massa clar que als ciutadans dels municipis afectats, al neguit amb el qual molta gent viu l'evolució del pols entre Catalunya i l'Estat, s'hi hagi d'afegir el neguit de veure trasbalsades, alterades i modificades les dinàmiques municipals. I encara menys quan ja s'ha passat l'equador de la legislatura i a molts llocs, com Blanes mateix, aconseguir un pacte estable va costar tant. Durant molt de temps em vaig sorprendre i fins i tot enutjar amb segons quines aliances. Després d'escoltar també moltes vegades en boca de polítics de tots els colors que en política local s'havia de primar la governabilitat del municipi a les discrepàncies ideològiques, vaig anar modulant les meves conviccions. Ara, que jo m'havia relaxat sembla, però, que han tornat els temps del blanc o negre. Del o estàs amb els meus o contra els meus. També a la política local. I a mi, tot plegat, no em fa sentir res més que desconcert, perplexitat i escepticisme.