La declaració de la República de la setmana passada va fer un pas en fals. Just després de la declaració hi havia d'haver hagut algun país que reconegués el nou estat català o tan sols que hagués promogut una negociació veritable entre Espanya i Catalunya, tant si era per continuar federadament units com si era per fer un procés de separació ordenada. Però no, això no va passar, per coses que he escrit en les dues últimes setmanes, sigui per interessos econòmics o per por a un procés que pot canviar l' statu quo i que es pot multiplicar al món.
Podria ser que no s'hagués preparat prou el moment, anant més ràpid del que tocava, passant massa pantalles de cop (tenim pressa), o que no fos possible saber-ho fins arribar a l'instant. El cas és que el camí cap a la República ha sofert un canvi que no sabem fins on pot portar. Vista la reacció de l' establishment de Madrid, engarjolant els dos Jordis i 8 consellers, és possible que això fos buscat pel govern de la Generalitat com una astúcia per guanyar de llarg unes eleccions del dia 21 que els unionistes veuen com autonòmiques i els independentistes com una revàlida que confirmi al món que Catalunya té dret a tenir estat.
Sigui com sigui, el camí que s'obre ara és molt més llarg del que es preveia fa pocs dies i, com s'ha repetit mil vegades, serà difícil. Però per a tothom. Podem veure un bon embolic judicial entre la justícia espanyola i la belga i, per suposat, una enorme mobilització fins a final d'any, i fins a mesos més tard de les eleccions.
El camí pot revestir cert perill per part de la societat catalana. Per un costat l'angoixa de la gent va fent forat, sigui per un cansament que porta a no voler saber res més del tema, sigui per feblesa de l'economia. Sabem que la violència i la pressió anímica disminueixen el consum de les persones, així com que constitueixen un fre al turisme. També afecta al treball convencional, on l'estrès comporta una menor eficiència i pèrdua de vendes.
A partir d'aquí cal repensar l'actuació llarga en el temps per no caure en un forat econòmic que freni el camí. Aquí mateix vaig proposar que havíem de veure una vaga general de varis dies com una inversió de futur. Després del que ha passat, amb l'amenaça burda de fugida d'empreses, sembla que una vaga així no fa mal a Espanya i, en canvi, ens en fa a nosaltres. La raó de fons és que el Quantitative Easing, el flux de diners que el BCE aporta a l'economia europea per fer-la surar, compra tot el deute espanyol, de forma que aquest no va al mercat financer obert. Així, un període de convulsió econòmica llarg, amenaçant amb una aturada del país, espanta al mercat però no a la compra de deute perquè la fa el BCE. Quan acabarà el banc central aquesta política? El 2019. Llavors sí que el deute espanyol estarà al descobert al mercat i qualsevol por es traduirà en una pujada enorme d'interessos que no podrà suportar.
Per això seria molt més intel·ligent fer accions més precises que no aturin l'economia catalana. Per exemple accions que tallin el transport que ve de València o d'Aragó, tant si són talls a les carreteres (que poden ser combatuts per la policia) o amb una circulació lenta de cotxes i camions (que ja és més difícil de combatre). Una acció així fa poc mal a l'economia catalana (afecta la venda i la compra de productes a Espanya), constitueix un xoc a l'economia de fort impacte i es pot fer per un període llarg de dies sempre que es coordini el relleu dels participants.
I aquesta intel·ligència l'hauríem de continuar, impulsant els mecanismes d'exportació, tant a Europa com des dels ports de Barcelona, Tarragona i Palamós, afavorint el finançament de l'exportació de les nostres empreses i l'acompanyament de pimes a l'exterior.
L'estratègia sorgida després de la fallada de la baula de la UE vol portar el problema al cor mateix de la Unió, i així és com hem d'enfocar el tema. Cal sortir a exportar allà de forma massiva, cal manifestar-se a Brussel·les, a París, a Berlín i a Roma, com nosaltres ho sabem fer, i cal que tots els subjectes aprofitem la nostra participació en events europeus (Barça) per posar el greuge català sobre la taula.
Ara més que mai ens hem de tornar europeistes, ho hem de ser més que la resta dels ciutadans dels altres països, hem de mostrar que tenim una raó de pes i que no pot ser que, per la mandra dels dirigents europeus, no ens ajudin a resoldre un contenciós de tres segles amb Espanya. De fet els hem de recordar que, si estem així, és per culpa d'Europa, d'una guerra el 1714 que ens va deixar tirats sense aliats, fruit de pactes que ens van perjudicar.
Reitero, per últim, una premisa que hem dit moltes vegades en aquest espai: necessitem enfortir més les pimes amb la formació dels joves. Cal que els pares i els professors d'instituts entenguin que el futur passa per augmentar el nivell tecnològic del país amb joves amb bona formació professional en robòtica, automatització, programació, comerç internacional, logística, big data... Fer el país fort no consisteix només a anar a les manifestacions. Consisteix a treballar coordinadament per enfortir el teixit econòmic i fer-lo immune a la deslocalització de les empreses: aquestes se situen en els territoris més competitius, no en els que la tenen més grossa.
