08 de novembre de 2017
08.11.2017

Certeses i incerteses després del 155

08.11.2017 | 06:00

L'aplicació de l'article 155 de la Constitució ha frenat en sec la secessió proclamada per la Generalitat, però l'èxit del resultat no impedeix plantejar dubtes sobre el procediment seguit i sobre la futura solució d'un problema polític tan greu com el plantejat. Posar-li objeccions a l'ús que s'ha fet de l'art. 155 el situa a un en una posició incòmoda davant dels que pensen que l'important era parar els peus a aquests aventurers amb comandament en plaça. Per a molts el de menys és si la intervenció està ajustada a dret o no, el que els col·loca en el mateix pla que a Puigdemont i els seus: el fi justifica els mitjans. No obstant això, el Govern i el Senat han volgut restaurar l'ordre constitucional apel·lant a la Constitució, no a un clam popular, i això requereix meditar sobre el camí seguit i el marc constitucional de la presa de decisions. Aquestes són algunes notes per a la reflexió:

Ningú discuteix que l'instrument de l'art. 155 és un mitjà extraordinari per restablir la normalitat constitucional, ja que interfereix en l'autonomia política que la Constitució i els estatuts d'autonomia garanteixen. Per tant és un instrument subsidiari i que ha de ser aplicat amb un estricte sentit de la mesura i la proporcionalitat.

Hi ha dubtes, en canvi, sobre si l'art. 155 permet la dissolució pel Govern dels òrgans institucionals d'una comunitat autònoma. Davant d'un model clar d'intervenció federal com l'austríac, que contempla aquesta dissolució, el model de coerció federal del 155, a semblança de l'alemany, no esmenta aquesta possibilitat. Es refereix de manera genèrica a l'adopció de «mesures necessàries» per obligar la comunitat autònoma al compliment forçós de les seves obligacions greument desateses. Podria entendre's que en no estar prohibida expressament l'esmentada dissolució, es podria incloure-la en aquestes «mesures necessàries». No obstant això, tot i acceptant una interpretació tan generosa, ha de tenir-se en compte que el segon apartat de l'art. 155 disposa que per a l'execució d'aquestes mesures «el Govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes». Per tant, sembla que el Govern no pot sense més cessar de cop aquestes autoritats i el que demana la Constitució és que en primera instància es cursin aquestes instruccions. Per contra, el Govern va optar amb celeritat per les mesures més dràstiques. Sense donar instruccions a les autoritats autonòmiques, les va cessar de manera fulminant i va assumir les seves competències. L'aprovació pel Senat d'un paquet de mesures d'intervenció en l'autonomia catalana no habilita el Govern per aplicar-les immediatament amb tanta radicalitat. No ho autoritza la Constitució, donat el sentit d'aquest apartat 2 de l'art. 155 i el principi de proporcionalitat, però tampoc la decisió del mateix Senat, ja que gràcies a una esmena socialista es va aprovar que les mesures s'havien d'aplicar gradualment.

Les conseqüències del cessament i dissolució dels òrgans institucionals d'una comunitat autònoma per la via de l'art. 155 són molt greus per a la garantia general del principi autonòmic. Els mitjans que preveu la Constitució perquè les comunitats autònomes defensin la seva autonomia enfront de l'Estat queden inutilitzats. Contra la decisió del Senat, que té força de llei, no es pot presentar recurs d'inconstitucionalitat per la comunitat autònoma, ja que el seu parlament i Govern els ha dissolt el Govern espanyol. Tan sols estarien en disposició de fer-ho cinquanta senadors o cinquanta diputats. Per la mateixa raó, tampoc podria plantejar-se des de la comunitat autònoma un conflicte de competències davant el Tribunal Constitucional contra les mesures concretes que dugui a terme el Govern en aplicació de l'art. 155; és aquest Govern el que ara ocupa el Govern autonòmic.

A més, la debilitat de la garantia constitucional del principi autonòmic s'incrementa per la defectuosa configuració del Senat. L'art. 155 encomana a aquesta cambra l'aprovació de mesures excepcionals d'intervenció en l'autonomia i el control de la seva execució. En teoria es tracta d'una cautela per protegir l'autonomia i assegurar-la enfront d'ingerències governamentals, però això només té sentit si el Senat és una cambra de representació de les comunitats autònomes. Per contra, es converteix en una amenaça si, per la seva composició, el Senat és una cambra de representació política, no territorial, en la qual els senadors s'agrupen per la seva afiliació partidista, inclosos els pocs que són designats per les comunitats autònomes, i amb acord amb un sistema electoral gens proporcional. El resultat és que el Govern compta al Senat amb una majoria absoluta al seu servei per avalar les mesures d'intervenció que consideri necessàries. L'alegria i els fervorosos aplaudiments amb què aquesta majoria va obsequiar el president del Govern quan demanava aplicar l'art. 155 parlen per si sols del paper del Senat en el nostre sistema constitucional.

En un altre ordre de coses, crida l'atenció la passivitat del Tribunal Constitucional davant alts càrrecs de la Generalitat durant el procés de secessió. El PP va aconseguir, no sense polèmica, reformar el 2015 la llei perquè el TC vetllés per si mateix pel compliment efectiu de les seves resolucions, «podent acordar la suspensió en les seves funcions de les autoritats i empleats públics de l'Administració responsables de l'incompliment, durant el temps necessari per assegurar l'observança dels seus pronunciaments». Després de la impugnació de la convocatòria del referèndum, ni Puigdemont ni els seus consellers, ni la presidenta del Parlament, van ser suspesos de les seves funcions. És més, es van vantar en aquells dies que si arribaven a ser suspesos pel TC, no farien cas ni als seus requeriments ni a les seves resolucions. Potser la intervenció judicial en aquest moment hauria estat menys polèmica i dràstica, que l'actual intervenció governativa.

La convocatòria d'eleccions per al 21D és un alleujament, perquè redueix el període de suspensió de l'autogovern català i centra els esforços de tots, inclosos els independentistes, per afrontar aquesta cita amb les urnes. Però ja comença a fer-se un ús partidista d'una decisió d'Estat, com és l'aplicació de l'art. 155. L'« A per ellos» pronunciat per algun líder polític no és mostra edificant d'una concòrdia ciutadana i tampoc ho és posar-se la medalla de la paralització del procés independentista. Per poc que es grati, el patriotisme constitucional sucumbeix davant el nacionalisme espanyol com a front ideològic i calador electoral.

Tot això posa de manifest l'important que és no ajornar més la posada en marxa d'una comissió que iniciï amb assossec els treballs d'una reforma constitucional. Cap partit s'ha posat a la feina. Tots semblen contagiats pel lema de Mariano Rajoy, el que és urgent pot esperar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema