16 de novembre de 2017
16.11.2017

Els campanars

16.11.2017 | 06:30

Són fites que ens guien a través del paisatge, com una I majúscula plantada enmig d'una frase, una conjunció que expressa una relació de suma entre elements coordinats. Quan aquests són més de dos, a Catalunya sempre sorgeix entre ells un campanar. Els campanars són la unitat de mesura bàsica del nostre país, tants pobles, tants campanars, i tots ells amb el seu penell, el seu parallamps, el seu estel de Nadal que es deixa d'un any per l'altre i alguna campana reumàtica que sona quan vol o quan pot. Hi ha campanars de torre o d'espadanya, rodejats de cases o de boscos, n'hi ha de rabassuts i d'esvelts, d'inacabats i de guarnits fins a l'extenuació. Els campanars assenyalen cap amunt, és la seva obligació espiritual, i nosaltres ens els mirem bocabadats –amb un deix de neciesa– en comptes de girar la mirada cap al cel o cap al fons de les nostres mundanes consciències. Diuen que el campanar de l'església de sant Joan de Valls és el més alt de Catalunya, però probablement el més curiós és el de sant Romà de Sau, que apareix i desapareix en funció del nivell de les aigües. Hi ha també el campanar de Porqueres, que triplica la seva alçada quan s'emmiralla en les aigües de l'estany de Banyoles, o el de Palamós, que s'erigeix com un míssil nord-coreà sempre disposat a fer blanc contra els gratacels que amenacen la badia. Hi ha els campanars de Taüll i de Beget, sentinelles en terres de muntanya, el de la Seu Vella de Lleida i el de Tortosa, alçats en terra de moros, el de la catedral de Girona, dissenyat a imatge i semblança de l'ànima arrodonida de la ciutat, i el descregut cloquer de la Vila de Gràcia, que continua sonant amb l'esquerdat to d'una campana rebel.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema