Desconeixem quin serà el mapa polític català a partir del 21 de desembre. Ara mateix, tot és obert i encara poden passar moltes coses. El que sí que crec és que Catalunya haurà de donar-se temps per refer-se de la situació traumàtica i enganyosa a què l'han portat els que han manat fins ara. I el que em sembla molt poc adequat és que els mateixos que han liderat el camí al precipici segueixin ambicionant seguir la partida. Haurien de dedicar-se a una altra feina. Plorar i fer autocrítica no serveix per a res. Allà ells i els seus votants, en qualsevol cas, si volen seguir fent pàtria cremada. De vegades penso que fora d'això, la seva empleabilitat és nul·la. El seu currículum posa enfonsar un país. És clar que per ells el culpable final de tot és un altre. Cuidem-nos de qui sempre busca excuses. Aquests dies, malgrat que hem augmentat en tranquil·litat, segueixo escoltant el mateix discurs: la incertesa durarà molts anys si no és que el vot independentista s'enfonsi a les properes eleccions, que no sembla possible si es fa un cop d'ull a les darreres enquestes. Hi ha centenars de milers de catalans disposats a quedar-se nus per aconseguir la seva il·lusió. Ho respecto, i aplaudeixo la coherència. Tot el que ha passat fins ara era un acudit. Que la Unió Europea decideixi que l'Agència Europea del Medicament no s'estableixi a Barcelona, que era la favorita, serà una altra sotragada. Hi ha inversions paralitzades i continuen els moviments de seu. Que el propietari de Bon Preu i Esclat, Joan Font, fervent empresari prosecessió, hagi decidit portar la seva gestora d'inversions a Madrid, capital del país opressor, és un símbol de la malaltia. Òbviament, que faci el que vulgui. L'ús de la llibertat està ple de contradiccions.
