19 de novembre de 2017
19.11.2017

Mor un altre dia

19.11.2017 | 15:22

Que es morís significa tan sols un retard en la rutina. «Qui li mana dinyar-la avui», comenta ella sabent que es tracta d'un parent llunyà però que, igual, hem d'assistir a la vetlla.

Succeeix al Tanatori de Girona. A la porta saludem un dels parents propers. Ens parla de com de cars que són els funerals a Catalunya i que, ja que hi assistim, com si es tractés d'una festa, podríem col·laborar amb alguna cosa ( cash, si us plau). No hi ha ajudes socials per a la mort ?, pregunto. L'interior sembla un cinema. O l'entrada d'un cinema on la pel·lícula que veurem no té gràcia. A l'entrar a la sala, la pantalla projecta els nostres propis rostres, com si fóssim els protagonistes. És clar que no és una pantalla sinó el reflex d'un vidre que, com una peixera, separa al difunt de nosaltres. Per què la distància?, em pregunto, com si el mort habités una altra dimensió aliena a la nostra.

Funerals eren els d'abans, recordo. Quan era nen, els capellans del col·legi salesià suposaven que, acostumant-nos als funerals, aconseguiríem veure la mort com a part de la vida. Així que cada any assistíem, de mitjana, a uns deu enterraments de gent que ni tan sols coneixíem. Llavors hi havia aquesta proximitat i teatralitat, gairebé com una posada en escena.

Potser per l'impressionable de l'edat, n'hi ha un que recordaré de per vida. Em trobo a l'interior d'una basílica la foscor de la qual gairebé impedeix veure la resta dels meus companys de curs. Llavors s'obren les portes principals, les que mai s'obrien, i el sol d'un matí primaveral envaeix el recinte. El contrast és brutal. Com si la vida inundés de sobte el recolliment religiós. Entra la processó, tots ploren i vesteixen de dol, s'escolten fins i tot crits de les ploraneres (dones contractades per plorar). Encapçalant-les va el company a qui se li ha mort la mare la mortalla de la qual, en aquell vent càlid, dibuixa arabescos sobre el cos sense vida. Quina proximitat, quina tensió! Un a un els nens de l'escola passaran al costat del fèretre, besaran el front de la mare morta o posaran un petó en els dits que dipositaran en el seu pit.

De tornada al present, noto que molts dels assistents semblen neguitosos, com si esperessin torn a Trànsit per pagar una multa. Si en el futur s'analitzessin els nostres ritus funeraris, donarien compte d'una societat que no només es creia eterna, sinó que veia la mort com un altre dels tants tràmits (assegurances, pòlisses, renda) d'una vida sense gaire sentit.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema