Ara que s'acosta Nadal, comprovarem de quina pasta estan fets els polítics empresonats. Un espera que si van acceptar engegar el que ells anomenen una revolució, siguin capaços de no renegar-ne pel fet d'haver passat uns dies entre reixes, això hauria de ser un orgull. Però després de veure com, per evitar la presó, la presidenta del Parlament i tota la mesa van acatar tot l'acatable i haurien jurat bandera si així se'ls hagués sol·licitat, tinc la impressió que els herois catalans són de fireta. Com la seva revolució.
S'acosten dies durs. La perspectiva que el sopar de Nadal consisteixi en una llauna de sardines comprada a l'economat de la presó i compartida amb el company de cel·la, probablement membre d'una banda llatina, no és il·lusionant. I més si pensen, encertadament, que llevat del seu cercle més íntim, la resta de catalans dedicarà aquests dies a comprar compulsivament com sempre, i atipar-se com berros com si no hi hagués demà, també com sempre. Que ben pocs pensaran en ells. Sí, potser algú lluirà un llacet groc a la solapa, llacet que a partir de les dues de la matinada ja no recordarà què significa. Contra la violència de gènere? En favor d'acollir refugiats? A la seva cel·la, els polítics presos saben que el temps passa, que cadascú té la seva vida, i que seran escassos els que els recordaran ni per Nadal ni per Cap d'Any. Potser algú, en ple deliri etílic, proposarà un brindis per ells, i després per en Messi i després per com de bé es conserva la cunyada i després per com s'està posant la neboda. I ja està. L'oblit. I ells, tancats. I arribarà també el dia de Reis i no veuran la mirada il·lusionant dels fills obrint els regals, sinó la del company de cel·la demanant una altra llauna de sardines.
Si algú pretén alliberar un poble, no s'arronsa per aquests petits inconvenients. Mira als ulls al jutge, accepta els càrrecs i diu: pot vostè condemnar-me, no m'importa, la història m'absoldrà. Veurem de quina pasta estan fets.
