27 de novembre de 2017
27.11.2017

Quants dies seguits es pot treballar?

27.11.2017 | 10:29

una empresa pot obligar a treballar 12 dies seguits»; «El TJUE diu que pot obligar-se a un empleat a treballar fins a dotze dies seguits»; «El Tribunal de la UE resol que es pot obligar a treballar dotze dies seguits». Aquests són alguns dels titulars periodístics que ha merescut la sentència dictada per la Sala Segona del Tribunal de Justícia de la Unió Europea el 9 de novembre, en l´assumpte C-306/16 i que afecta un litigi suscitat per un treballador portuguès que prestava els seus serveis en una empresa que era la societat propietària d´un casino a la ciutat lusitana de Póvoa de Varzim.

Els titulars potser hagin provocat sorpresa entre persones poc coneixedores de la normativa laboral, tant l´europea com l´espanyola, però per descomptat no haurà estat així entre la major part de la població treballadora i de totes les persones que presten els seus serveis professionals i acadèmics en l´àmbit de les relacions de treball, ja que coneixen molt bé la regulació del descans setmanal continguda en la Llei de l´Estatut dels treballadors (art. 37.1) des de la Llei 11/1994, de19 de maig, i del reial Decret legislatiu 1/1995 de 24 de març pel qual es va aprovar el text refós de la Llei de l´Estatut dels treballadors, redacció que s´ha mantingut inalterada fins a l´actualitat, sent actualment d´aplicació el reial Decret Legislatiu 2/2015 de 23 d´octubre.

Igualment, han de conèixer bé la normativa comunitària, continguda primerament a la Directiva 93/104/ CEE, del Consell, de 23 de novembre de 1993, «relativa a determinats aspectes de l´ordenació del temps de treball», i més endavant en la Directiva 2003/88 /CE, del Parlament Europeu i del Consell, de 4 de novembre de 2003. En ambdues normes comunitàries la dicció dels articles d´interès per al present comentari és la mateixa: en l´art. 5 es disposa que «Els Estats membres han d´adoptar les mesures necessàries perquè tots els treballadors gaudeixin, per cada període de set dies, d´un període mínim de descans ininterromput de vint hores, a les quals s´afegiran les onze hores de descans diari establertes en l´article 3», i en l´art. 16 s´estipula que «Els Estats membres podran establir: 1) en l´aplicació de l´article 5 (descans setmanal), un període de referència que no excedeixi de catorze dies».

Allò que interessa sens dubte els lectors i lectores del Diari és la decisió de la sentència, en la qual es conclou que la normativa europea abans esmentada s´ha d´interpretar en el sentit que no exigeix «que el període mínim de descans setmanal ininterromput de 24 hores al que té dret tot treballador sigui concedit com a molt tard el dia següent a un període de sis dies de treball consecutius, però sí imposen que sigui concedit dins de cada període de set dies».

En entrar en l´anàlisi jurídica del conflicte, el TJUE manifesta que respondrà conjuntament a les tres primeres qüestions prejudicials plantejades pel tribunal portuguès, ja que totes elles aborden en essència la mateixa qüestió, la de saber si la normativa europea (Directives citades i art. 31 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, s´han d´interpretar «en el sentit que exigeixen que el període mínim de descans ininterromput de 24 hores a què té dret un treballador li sigui concedit a molt tard el dia següent a un període de sis dies de treball consecutius».

Com ja he indicat, la resposta del TJUE serà negativa. En primer lloc, el TJUE destaca que, d´acord amb la informació facilitada en les actuacions, i també en la vista pública pel govern portuguès, no s´han regulat excepcions internes a l´aplicació de la normativa europea quan es treballi per torns, ni tampoc està prevista cap excepció en la normativa convencional aplicable, i d´aquí que l´art. 17.4 de la Directiva 2003/88, que permet establir excepcions a la regla general del descans setmanal de l´art. 5, no sigui d´aplicació al cas enjudiciat, per la qual cosa queda únicament com a objecte d´anàlisi jurídica la interpretació de l´art. 5 quan es refereix al dret al descans setmanal «per cada període de set dies», expressió que, en no contenir cap remissió al dret propi de cada Estat, s´ha d´entendre (apartat 18) «com a concepte autònom del Dret de la Unió i s´ha d´interpretar de manera uniforme en el territori d´aquesta, amb independència de les qualificacions utilitzades als Estats membres i tenint en compte tant els termes de la disposició en qüestió com el seu context i els objectius perseguits per la normativa de la qual forma part».
Recorda el TJUE que la dicció literal de l´art. 5 no permet concloure que es precisa el moment exacte en què ha de gaudir del descans diari, i que per això es concedeix «una certa flexibilitat a l´hora de triar aquell moment», flexibilitat que es troba en les diferents versions lingüístiques de la norma («per cada període de set dies» o «al llarg de cada període de set dies»), sent un descans obligat al que haurà d´acompanyar el també obligatori d´un mínim onze hores diàries entre dues jornades de treball com a regla general. Abona també aquesta interpretació la dicció de l´art. 16, que estableix un període de referència de fins a catorze dies per al descans setmanal, possibilitat acollida, com ja he indicat, per la normativa espanyola a partir de 1994, període de referència que el TJUE considera que pot conceptuar com «un període fix dins del qual han de concedir-se un determinat nombre d´hores consecutives, amb independència del moment en què es concedeixin aquestes hores de descans «i que pot recolzar-se en la interpretació conjunta de l´art. 16 b) i l´art. 22.1 a) de la Directiva 2003/88, de les quals cal deduir que «no s´exigeix ??que el nombre d´hores es reparteixi igual». En definitiva, i aquesta és la tesi més rellevant de la sentència, que portarà a la decisió del TJUE, l´anàlisi sistemàtica de l´art. 5 de la Directiva 2003/88 «avala la interpretació del seu article 5 segons el qual el període ininterromput de 24 hores pot concedir-se en qualsevol moment dins de cada període de set dies».

Per tot això, el TJUE conclou que la flexibilitat permesa en l´aplicació de l´art. 5, a l´efecte del possible còmput de 14 dies del període de referència, no és incompatible amb l´objectiu perseguit per la norma de protecció de la seguretat i salut dels treballadors, sent així més que per pactes convencionals o acords d´empresa pot millorar-se la regulació legal, i remetre el TJUE a l´òrgan jurisdiccional remitent a «verificar si la normativa nacional aplicable a l´assumpte principal ha establert, i si és el cas, en quina mesura, aquesta protecció més àmplia».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema