27 de novembre de 2017
27.11.2017

Tot el que sabem

27.11.2017 | 10:29

Marilyn Monroe va tenir un dels seus primers papers a Eva al desnudo, el 1950. Era un paper molt breu en el qual interpretava l´explosiva senyoreta Casswell, l´amant d´un crític de teatre famós per la seva mordacitat. Una nit, en una festa amb actors i gent del teatre, el crític –George Sanders, ni més ni menys– presentava la seva xicota amb aquestes iròniques paraules: «La senyoreta Casswell és actriu. Va estudiar a l´Escola d´Art Dramàtic de Copacabana». En el seu moment, fa gairebé setanta anys, tots els espectadors eren conscients que el cínic George Sanders s´estava burlant de la seva bella i vulgar xicota, a la qual no considerava a l´altura de les altres dones presents a la sala. El 1950, qui més qui menys sabia que no hi havia cap Escola d´Art Dramàtic a Copacabana. És més, gairebé tothom sabia apreciar la ironia d´una frase. I més encara si aquesta frase sortia de llavis d´un personatge interpretat per George Sanders, un actor prodigiós que sempre solia interpretar personatges cínics i engi­nyosos. Em pregunto, per cert, quin actor actual podria fer els papers que abans feia George Sanders.

No obstant això, és molt possible que avui en dia ningú s´adonés de la broma. Acostumats a llegir sense entendre gaire bé el que llegim –els nivells de lectura comprensiva estan pel terra–, tots donaríem per descomptat que Copacabana compta amb una de les millors escoles d´art dramàtic del món. I ara aquesta frase ja no seria una feridora mostra d´enginy, sinó un elogi dirigit a una gran actriu. I de seguida agafaríem el mòbil –ara veiem les pel·lícules amb el mòbil a la mà– i buscaríem embadalits la ­corresponent entrada de la Wikipedia: «Escola d´Art Dramàtic de Copacabana». Com si allà hi hagués la resposta de tot. I pitjor encara, com si allà –en aquest llistat infinit d´informació, de vegades útil però gairebé sempre banal– poguéssim trobar totes les claus que ens fan falta per entendre el món.

Quan vaig veure Eva al desnudo, en una reposició televisiva molts anys després que s´estrenés, no sabia gairebé res dels actors que la interpretaven. Això sí, el meu pare m´havia explicat que George Sanders venia sovint a Mallorca perquè tenia una casa a l´illa. Després vaig saber que Sanders –assetjat per la idea que estava perdent les seves facultats interpretatives– va vendre la seva casa de Mallorca (l´hi va comprar Charles Boyer), va destrossar el piano de cua en el qual li agradava tocar música clàssica i es va suïcidar en un hotel de Castelldefels, a l´abril de 1972. En una de les seves notes de comiat va deixar escrites aquestes paraules: «Estimat món, me´n vaig perquè estic avorrit. Crec que ja he viscut prou. Et deixo amb les teves preocupacions en aquesta bonica fossa sèptica. Bona sort». Però en el seu moment, quan vaig veure la pel·lícula, no sabia res d´això. Tampoc sabia que Sanders havia estat a punt de matar la que era llavors la seva dona, l´actriu Zsa Zsa Gabor –una dona molt semblant, per cert, a l´explosiva senyoreta ­Casswell– durant una borrascosa baralla a l´hotel Formentor. Pel que sembla, Sanders va agafar Zsa Zsa Gabor pels cabells i va estar a punt de tirar-la per la finestra. Si això és veritat o no, no ho sé, però Zsa Zsa Gabor ho explicava en les seves memòries. I per desgràcia, un fet com aquest no és difícil de creure: el cínic i exquisit George Sanders, amb les seves refinades maneres d´aristòcrata, també podia ser una mala bèstia.

De tota manera, la gent que assistia a les estrenes de les pel·lícules de George Sanders no sabia cap d´aquestes coses. Com tampoc sabia que Marilyn Monroe era una dona desgraciada que patia contínues depressions i llegia sense parar. Diguem que aquestes coses es podien intuir, és clar –la mirada infinitament trista de Marilyn Monroe no podia enganyar ningú–, però mai s´explicaven als diaris ni en els programes de televisió. Avui, en canvi, sembla que està començant a passar tot el contrari. Sabem quins actors s´han aprofitat de la seva posició per obtenir favors sexuals, quins altres han intentat grapejar un jovenet durant un assaig, o quins altres han pegat a la seva dona o l´han maltractada d´una manera o d´una altra. Tot se sap, tot es fa públic, incloses les mentides que es difonen i que ningú pot desmentir, tot i que són mentides. Suposo que això té una part positiva, és clar, perquè està posant límit a la impunitat amb què molts actors homes –i productors i directors– s´aprofitaven vergonyosament de la seva posició. Però també em pregunto si totes aquestes coses que sabem ens deixaran gaudir del difícil art de la interpretació (o de la direcció, o de la literatura). I si podrem seguir apreciant el gran actor que interpreta un cínic i exquisit crític de teatre, si sabem que també va ser un maltractador i un borratxo i un maníac depressiu, sobretot en una època que sembla incapaç de detectar la ironia i que no sap distingir la realitat de la ficció. I també em pregunto, anant més enllà, si l´excusa que els que ens precedeixen van ser uns perfectes canalles no serà el pretext perfecte per ser-ho també nosaltres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema