09 de desembre de 2017
09.12.2017

La política dels ridículs

09.12.2017 | 06:30

Es trist anar per la vida fent el ridícul però encara ho és molt més no adonar-se'n. Ho dic jo que en podria fer una tesi doctoral. De fet, des d'aquella vegada que sent un infant em vaig menjar una galeta radioactiva i em vaig fer caca a pàrvuls, el ridícul s'ha convertit en una mena de superpoder que he anat desenvolupant amb el pas dels anys. La història de la meva vida. Per això mateix estic en posició de dir-vos que el millor és prendre consciència que, en major o menor mesura, el ridícul està estretament lligat a la nostra condició humana i que qualsevol acció, sigui quina sigui, pot veure's condicionada pel seu influx. Admiro, en aquest sentit, els humoristes, els grans filòsofs i psicoanalistes del s. XXI, perquè solen fer gala d'una habilitat innata per invocar-lo i convertir-lo en una lliçó de coneixement i aprenentatge crític i autocrític, en una innegable eina de millora vital i social. En aquesta línia, també em fascinen molts polítics per la seva inesgotable capacitat per aconseguir vots gràcies a arguments ridículs, i encara més, com molts dels seus votants els entonen al vent com fans del reggaeton.

Que la política ha canviat ho sap qualsevol que hagi tingut la fortuna de no haver estat educat sota els paràmetres de la LOCE, la LOE «vera» o posteriors. Deia Tarradellas que en política es pot fer tot menys el ridícul. Precisament, el ridícul és el que explica la manera de fer de molts polítics avui, per no dir de quasi tots. N'hi ha prou de fer la vista enrere i revisar el que ha passat durant els darrers anys, aquí i allà, i sobretot analitzar amb voluntat crítica les seves principals veus. El procés ha estat sempre una obra difícil del no menys complex Franz Kafka, autor en majúscules que convidava el lector a fer un viatge en primera classe al surrealisme. Encara sort que els esdeveniments actuals han ajudat a entendre-la als que no la van processar en el seu moment –jo mateix– i a molts que la desconeixien perquè no són fills de la LOGSE o anteriors. Mateu-me!

Ja em perdonareu però sempre m'he considerat un monologuista frustrat, una mena de còmic dolent i covard a qui supera un pànic terrible al silenci del públic després de la gracieta o l'acudit. Malgrat tot, aquesta nova manera de fer de molts polítics, fa temps que em convida a executar el meu salt definitiu a la política per treure profit de la meva innata essència ridícula i compartir-la amb futuribles votants; està clar que aquests no solen ser tan exigents com el públic dels xous còmics. Perquè per anar per la vida suggerint qui és normal i qui no o anar al congrés a fer performances de posthumor estic pou capacitat; per convèncer amb parlaments profunds, elaborats i raonables sobre com millorar els múltiples aspectes de la vida pública potser ja seria esprémer massa les meves limitadíssimes facultats neuronals i eroticomotrius. Això ens queda molt lluny als ridículs. Fins i tot de Brussel·les.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema