La vida de l´escriptor -de l´escriptor minúscul, però amb prou anomenada com perquè de tant en tant el truquin i l´entrevistin als mitjans-, aquesta mena de vida pot ser ben grisa. Això no vol pas dir que sigui culpa de la gent que el requereix. Simplement vol dir que les entrevistes i altres modalitats del xou literari, en general s´esdevenen de pressa i corrents, amb una matusseria olímpica, sí, però també vol dir que totes aquestes coses sovint es fan a remolc d´exigències programàtiques i de sobreexplotacions. Els periodistes culturals, per exemple, amb prou feines tenen temps de llegir-se les primeres vint pàgines d´un llibre, i n´han de llegir molts.
Collonades, pensaran vostès, potser. Què més vol, l´escriptor minúscul? Que el rebin sota pal·li? Doncs no és això, mirin. L´escriptor minúscul vol, agafin-se fort, espera que si el conviden, ah, desitja arribar i que s´hagin llegit el seu llibre. Han de pensar que de vegades els escriptors minúsculs ens desplacem per anar a mitjans locals, entre morts d´il·lusió i morts de fàstic. Com que no vivim d´escriure, cosa d´altra banda ben normal, la gasolina o els bitllets de transport públic (i l´entrepà) ens costen uns diners que no guanyem, precisament amb allò que anem a vendre.
Tanmateix aquests dies he tingut la gran sort de comprovar que hi ha esperança. Vaig ser convidat al Vermut Literari de Cassà de la Selva. Em va presentar l´escriptor Jordi Dausà, que va preparar una arqueologia extraordinària de la meva obra. El públic, entusiasta; l´estona dilatada, esplèndida; i el dinar d´en acabat, tot plegat va ser per aplaudir-los. Dausà, en sentirem a parlar, també els ho haig de dir.
I dies després vaig anar a la ràdio de Vilablareix, regentada per en Didac -Didac, així, sense accent. La veritat és que em costa explicar-los la diferència entre aquest mitjà (107,5 FM) i la majoria d´altres ràdios on habitualment soc convidat quan trec un llibre. Potser que tiri de l´antigor: en Didac i la seva ràdio són com la torre sepulcral de Vilablareix, la segona més important de Catalunya, després de la Torre dels Escipions a Tarragona.
No ho sabien? A Vilablareix hi ha una torre sepulcral romana imponent, però oblidada en la quietud boirosa d´un camp apartat. Allunyada dels mòbils dels turistes, sòlida, sent créixer l´herba, majestuosa, sabedora de la seva esplendor anònima.
Metàfores enllà, els parlo seriosament, d´una excepció -com són els oasis al desert. En Didac et rep, xerreu una estona, genera un clima de confiança, perquè no té pressa ni es deu a ningú més que no sigui el convidat. Després us trobeu gravant una entrevista llarga, amb espai per a tot, davant d´un home que, no només s´ha llegit el vostre llibre, sinó que fins i tot ha fet per conèixer-vos. I finalment, sense esperar-vos-ho, us adoneu que no voldríeu anar-vos-en mai més. En Didac us fa sentir importants, en el sentit que us fa sentir valorats per la vostra obreta. Sensació, s´ha de dir ben clar, que costa de tenir en mitjans molt més coneguts i seguits. En resum, avui els he parlat d´un professional amb les idees molt clares sobre el seu ofici, tan difícil.
